|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna - Gilbert Buscató
08-06-2019 Josep Lluís Díez
El 20 de juliol de l’any 1969 la missió Apollo 11 va arribar a la Lluna i el dia següent un home, Neil Armstrong, va trepitjar la superfície per primera vegada. Gilbert Buscató ens proposa reviure amb imatges i a travès de les seves explicacions com va ser aquella època i què va succeir aquells dies.
Els russos i els americans es trobaven en plena cursa espacial, posant a prova la capacitat tecnològica d’ambdós països. Els russos havien aconseguit ser els primers en situar un home a l’espai, Yuri Gagarin, abril de 1961, i ara es tractava de ser els primers en arribar a la Lluna. Rússia emprava uns coets molt llargs i propulsats per molt motors petits. Els Estats Units en canvi, a travès de les diferents missions, Mercuri, Gemini, Apollo, havien desenvolupat uns motors molt més potents. El coet Saturn V, que propulsava les missions Apollo, pesava 3.000 tones i estava estructurat en etapes. La primera tenia 5 motors, un motor central fix i quatre al voltant que podien ser dirigits per a controlar el coet; portava un tanc d’oxigen líquid i disposava de querosè com a combustible, que consumia a raó de 20 tones/segon en els primers kilòmetres d’elevació. La segona etapa també tenia 5 motors amb la mateixa disposició que la primera i com a combustible tenia hidrogen líquid. Durant la pujada des de la superfície de la Terra, deixaven que accelerés fins a 4g, 4 vegades l’acceleració de la gravetat, i després tancaven el motor central. La velocitat d’escapament de la Terra, la velocitat mínima que ha de tenir un cos (sense motor) per escapar de l’atracció terrestre i allunyar-se indefinidament és d’11,2 km/s. El procediment de sortida de la Terra del coet Saturn era arribar a una velocitat de poc menys d’11 km/s i mantenir aquesta velocitat amb els motors.
La navegació per l’espai entre la Terra i la Lluna es feia tenint en compte els paràmetres donats per connexió per ràdio des de la Terra. Però, per si fallava la ràdio, també disposaven d’un sistema de posicionament en el que utilitzaven un aparell similar al sextant dels marins. Prenien una estrella com a referència i mesuraven l’angle d’aquesta amb la tangent a la superfície de la Terra. Gilbert va explicar algunes anècdotes com que les partícules de deixalles, com el pipí, que treien fora de la nau, continuaven movent-se en paral·lel, acompanyant a la nau. O que la primera foto de la superfície de la Lluna un cop aterrats, mostra una bossa d’escombraries; l’habitacle de la nau era tan petit que, així que podien, llençaven fora el que els feia nosa. L’entrada a l’òrbita de la Lluna, deixant-se atrapar per la seva gravetat, es produïa a una velocitat d’uns 2 km/s. Després d’una sèrie d’òrbites al voltant de la Lluna, començava la darrera fase del viatge d’anada: el descens cap a la Lluna en el LEM, mòdul d’aterratge lunar, que comencen a uns 500 km a l’est i uns 12 minuts abans del punt previst d’aterratge. Utilitzant els motors en sentit oposat al moviment per frenar la caiguda, el LEM es va acostant lentament a la superfície de la Lluna fins que les barres que pengen de les potes del mòdul fan contacte amb el terra i finalment les potes es recolzen sobre la superfície. Les potes tenien forma de disc compacte, en previsió de que la superfície fos molt tova i s’enfonsessin. Neil Armstrong, el primer home en tocar la Lluna, quan va saltar sobre la superfície, el va fer primer sobre una de les potes, també per la por de que la superfície fos tova i no suportés el seu pes. Continuant amb les anècdotes, Gilbert explica que quan el segon astronauta en tocar la Lluna, Edwin Aldrin, va saltar a la superfície, portava una bossa d’orina mig plena dins de la butxaca, que es va rebentar. O que quan sortien del LEM, deixaven la porta mig oberta per la por de no poder-la obrir de nou si es tancava.
El viatge de tornada va començar per pujar de nou amb el LEM fins a la nau que es trobava en òrbita de la Lluna amb el tercer astronauta, Michel Collins, a uns 100 km d’alçada, fer la connexió del LEM amb la nau i, un cop situats els tres astronautes de nou en la nau i abandonat el LEM, engegar els motors per sortir de l’òrbita lunar i iniciar la caiguda cap a la Terra. Gilbert explica que l’Apollo 12 que va arribar a la Lluna mesos després, va trobar una càmera de televisió de la missió anterior que es va comprovar que estava contaminada amb placa bacteriana humana, bacteris que havien suportat durant mesos les extremes condicions ambientals lunars. La missió Apollo 11 va acabar amb la sempre difícil reentrada en l’atmosfera de la Terra, en la que la forma de la nau fa un petit efecte de frenada amb l’aire, com la sustentació de les ales dels avions, que no impedeix però que la fricció provoqui altíssimes temperatures en l’exterior de la nau. Al final, els paracaigudes van frenar la caiguda fins a un punt de l’oceà Pacífic, a prop de Hawaii, on van ser recollits per un vaixell.
Les nombroses preguntes del assistents van posar fi a la sessió. Gilbert Buscató ens ha recreat l’esdeveniment de l’arribada a la Lluna amb tot luxe de detalls que, als que el vam viure en el seu moment, ens ha portat un munt de records i, als que són massa joves per haver-lo viscut, els haurà permès imaginar com van ser aquells dies històrics.
