Aglaonice de Tessàlia

s.V a.c.

Tot i que no se sap amb exactitud on va néixer, el que si se sap d'ella es que va viure a Tessàlia, que possiblement va estudiar a Mesopotàmia i que fou autora de diversos tractats de caire científic, així com professora de ciències naturals. Va estudiar les fases de la Lluna i els eclipsis, els quals va arribar a predir, cosa que va fer que se la considerés més una vident i que no pas una astrònoma.
En la obra d'Orfeó i Eurídice, hi ha una referència a Aglaonice, on se la representa com "la malèvola gran sacerdotessa d'Hecate, la deessa lunar", cosa que demostra la visió que es tenia en aquells anys de les dones que es dedicaven a l'astronomia.

Agnodice d'Atenes (Grècia)

segle IV a.C.

Va néixer en el si de l'alta societat d'Atenes, però al tenir les dones prohibit l'accés a la medecina, es va disfressar d'home per poder seguir els cursos que impartia Heròfil sobre aquesta ciència. Va superar els, podríem dir-ne, exàmens finals, amb èxit, i es va especialitzar en ginecologia, però sempre sota la seva identitat masculina.

Els seus èxits professionals foren tals, que va despertar l'enveja d'altres metges, els quals la varen acusar d'abusos amb els seus pacients, cosa que va fer que fos portada al Areópag, la seu del Consell. Allà no va tenir mes remei que descobrir la seva identitat, per la qual cosa fou acusada de violar la llei. En aquest punt, diverses dones dels principals ciutadans d'Atenes varen sortir en la seva defensa, de manera que al final aconseguiren que es revocara la llei i quedés en llibertat.

Anaxàgores de Clazomene

Clazomene. Turquia, 500 aC - Lampsaco. Mileto, 428 aC

Fou un filòsof grec, dels anomenats presocràtics. Va ser el primer en introduir el concepte nous (pensament - ment) en la filosofia del orígens, en contraposició dels seus predecessors que es basaven ens les quatre elements (terra, aire, foc i aigua) com a realitat única. Mes tard seria el propi Aristòteli que adoptaria aquest concepte del nous.
Entre els seus alumnes podem trobar Pericles, Arquelao, Protágoras de Abdera, Tucídides, Eurípides, y sembla ser que també ho foren Demócrit i Sócrates.
Coneixedor de les doctrines d'Anaxímenes, Parmènides, Zenón i Empedócles, va impartir l'ensenyança a Atenes durant uns trenta anys, fins que es va exiliar voluntàriament arrel de les acusacions que va rebre quan va proclamar que el Sol era una massa de ferro candent i que la Lluna era una roca que reflectia la llum del Sol i que caldria buscar el seu origen en la pròpia Terra.
En la seva obra Periphyseos, manté que la matèria està formada por diminutes partícules, spermata (llavors), que es diferencien qualitativament en color, forma i sabor. Aquestes llavors son indivisibles i s'agrupen en diferents proporcions per donar lloc als diferents elements.

Anne Finch

1631-1678

De família aristocràtica, contesa de Conway i membre de la Cambra dels Comuns, va estudiar a Cambridge, on tot i ser una gran estudiant de llengües clàssiques, al final es va decantar per les matemàtiques en particular i la ciència en general.

De molt jove ja es va interessar pels treballs dels filòsofs i teòlegs de l'època, i en els seus pensament filosòfics considerava que existia una unitat de cos i espiritu, tot ell com a resultat de la unió entre els principis masculins i femenins.

Va escriure un bloc de notes que es va editar pòstumament amb el títol de "The Principles of the Most Ancient and Modern Philosophy", on estudia els sistemes filosòfics de Descartes, Hobbes i Spinoza i on va més enllà de les discussions de l'època, ja que supera el dualisme entre els conceptes de mònada (Terme utilitzat per diversos filòsofs per a designar els elements últims de la realitat. D'origen pitagòric, fou utilitzat per Plató i per diversos autors cristians, així com per Giordano Bruno i altres filòsofs) i àtom.

Aristarc de Samos

Samos, Grècia 310 aC - 230 aC

Astrònom i matemàtic grec, fou la primera persona que va proposar el model heliocèntic del Sistema Solar, situant el Sol i no la Terra en el centre de l'Univers.

Aristarc va ser un dels molts savis que va fer ús de l'emblemàtica Biblioteca d'Alexandria en la qual s'hi reunien les ments més privilegiades del món clàssic. En aquell moment la creença òbvia era pensar en un sistema geocèntric. Els astrònoms de l'època veien que els planetes i el Sol donaven voltes diàriament. La Terra, per a molts, havia de trobar-se en el centre de tot. Els plantejaments fets uns anys abans per Aristòtil no deixaven lloc a dubtes i venien a reforçar aquesta tesi: la Terra era el centre de l'Univers i els planetes, el Sol, la Lluna i les estrelles es trobaven en esferes fixes que giraven entorn a la Terra.

Però existien certs problemes amb aquesta afirmació, doncs si be la tradició aristotèlica deia que tots els moviments i les formes del cel eren cercles perfectes hi havia alguns planetes com Venus i Mart que descrivien unes trajectòries que no eren tant perfectes. Es per això, que abans que Aristarc, Heràclides va trobar una possible solució al problema al proposar que els planetes podrien orbitar el Sol i aquest ho faria a la Terra.

Les seves idees astronòmiques no van ser ben rebudes i van ser rebutjada ja que el que dominava era la teoria geocèntrica de Aristòtil, desenvolupada per Ptolemeu. Va caldre esperar quasi 2000 anys amb l'aparició de Copernic perquè s'imposara el model heliocèntric. En un passatge de l'obra De facie in orbe lunae de Plutarc diu:
"Cleantes, un contemporani d'Aristarc, va pensar que era el deure dels Grecs processar Aristarc de Samos amb el càrrec d'impietat per posar en moviment la Llar de l'univers (és a dir la terra)....."

L'únic treball d'Aristarc que ha sobreviscut fins al present, De les grandàries i les distàncies del sol i de la lluna, es basa en una visió geocèntrica de l'Univers, encara que per citacions, com les del propi Arquímedes, se sap que va escriure un altre llibre en el qual va avançar una hipòtesi alternativa del model heliocèntric:
" Aristarc ha tret un llibre que consisteix en certes hipòtesis, on apareix, com a conseqüència de les suposicions fetes, que l'univers és moltes vegades major que el univers acabat de mencionar. Les seves hipòtesis són que les estrelles fixes i el sol romanen immòbils, que la terra gira al voltant del sol en la circumferència d'un cercle...."

Aristòtil d'Estagira

Estagira, Macedònia, 384 aC - Calcis, Illa d'Eubea, Grècia, 322 aC

Aristòtil se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, i des de les matemàtiques fins a la psicologia.
Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.
Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament.
Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.
L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el Gran.
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament.
Va morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys, a l'illa grega d'Eubea
Als voltants de l'any 340 aC va afirmar que la Terra era rodona, i no plana, i per recolzar aquesta teoria va donar tres arguments.
1.Durant els eclipsis de lluna, sempre es pot observar que l'ombra de la Terra sobre la Lluna te forma d'arc de circumferència.
2.La diferència de la posició aparent de l'estrella Polar entre Grècia i Egipte li va permetre fer un càlcul de la mesura de la Terra: 400.000 estadis (uns 80.000 km) de diàmetre (el doble de la seva nida real).
3.Quan a l'horitzó es veu un vaixell, en primer lloc es veuen les veles i desprès el casc.
Aquesta teoria geocèntrica de que la Terra era el centre de tot, va perdurar fins el segle XVI en que Copérnic va introduir el nou concepte de l'heliocentrisme, amb el Sol com a centre de l'Univers.

Aspasia de Milet (actual Turquia)

70 a.C? - 400 a.C.?

Filla d'Axioc, fou una de les poques dones de l'antiguitat que varen escriure sobre ginecologia i obstetrícia, i se la pot considerar pels seus escrits, una de les més importants escriptores femenines fins l'aparició de Trótula de Salerm al segle XI.
D'origen jònic i considerada una hetaira (cortesana) cosa que podria explicar tant el seu estil de vida força liberal com la seva formació, així com el fet de poder-se incorporar amb facilitat dins els cercles masculins de la societat atenien-se de l'època. Fou l'esposa de Pericles (sobre el que sembla ser que va escriure la famosa oració fúnebre escrita en el seu honor l'any 430) i professora de retòrica en el propi cercle del seu espòs. Fou mestre de Plató i Socrates, i el primer d'ells la fa aparèixer als seus Diàlegs com a mestre del segon.
Va formar part dels cercles intel·lectuals i polítics del seu temps i era una gran experta en oratòria, tal i com segueix afirmant Plató en el seu Menexeno. Fins i tot es creu que li escrivia els discursos a Pericles, ensenyant-li fins i tot a parlar i desenvolupar-se en públic.
Tot i haver assolit l'estatus esmentat, com a dona, fou sotmesa a un procés per impietat i llibertinatge, però fou absolta mercès a la intervenció de Pericles.
Aspasia va tenir un fill de Pèricles, Pèricles el Jove, que més tard es convertiria en general a l'acadèmia militar d'Atenes.
Es creu que després de la mort de Pèricles, es va convertir en amant de Lisicles d'Atenes, un altre polític atenès.

Carl Edward Sagan

9 de novembre de 1934 - 20 de desembre de 1996

Popular astrònom nord-americà i divulgador científic, va estar pioner en camps com la exobiología i promotor del projecte SETI. Es va convertir en una figura coneguda pel gran públic gràcies a la sèrie de documentals de televisió Cosmos, presentada per ell mateix i escrita junt amb la seva última esposa, la també científica Ann Druyan.
Sagan es va doctorar en la Universitat de Chicago treballant amb el famós astrònom Gerard Kuiper. En aquesta etapa va demostrar, utilitzant observacions de radiació de microones, que la superfície de Venus era extremadament calenta i densa. Sagan va estudiar l'efecte hivernacle provocat pel biòxid de carboni que elevava les temperatures de Venus, cosa que li va portar a alertar dels perills del canvi climàtic produïts per l'activitat industrial de l'home.
Va ser un del primers científics a proposar la hipòtesi que Europa, un dels satèl·lits galileians de Júpiter, podria contenir un oceà sota la seva superfície gelada, suggerint la possibilitat d'un entorn habitable. Aquest oceà va ser més tard confirmat indirectament pels resultats de la missió espacial Galileu.També va concebre la idea d'enviar un missatge inalterable a l'espai més enllà del sistema solar, de manera que pogués ser entès per qulasevol civilització extraterrestre. El primer missatge així enviat va ser una placa d'or adossada a la sonda espacial Pioneer 10. Un altre missatge interestel·lar va ser enviat en les Voyager.
Carl Sagan va ser titular de la càtedra de astronomia i ciències de l'espai de la Universitat de Cornell en Estats Units. Va morir als 62 anys víctima d'una pneumònia, conseqüència de la complicació d'una malaltia que el va afectar durant els seus dos últims anys de vida.
En total Sagan va ser coautor d'uns 200 treballs científics d'investigació en ciències planetàries i busca de vida extraterrestre.
Durant la seva labor científica i de divulgació se li van atorgar nombrosos premis per les seves aportacions al pensament humà. Entre ells la medalla de la NASA en dos ocasions i el guardó més important de la Acadèmia de Ciències Americana, la medalla al mèrit públic. També va rebre un premi Pulitzer per la seva obra de divulgació El cervell de Broca.
La Divisió de Ciències Planetàries de l'Associació astronòmica americana atorga cada any la medalla Sagan al mèrit de divulgació científica en ciències planetàries. El lloc d'aterratge de la missió Mars Pathfinder va ser batejat en el seu honor com a estació Carl Sagan Memorial. El asteroide 2709 Sagan també rep el seu nom en el seu honor.

Charles Messier

16 de juny de 1730 - 12 d'abril de 1817

Va ser un astrònom francès conegut per compilar un catàleg de 110 objectes de l'espai profund que porta el seu nom (els objectes Messier que es numeren de l'M1 a l'M110 ). Aquest catàleg, es va publicar per primera vegada el 1774.

Explica la llegenda que Messier, gran afeccionat a la caça de cometes, va iniciar el seu catàleg amb l'objecte M1 (la Nebulosa del Cranc) la nit del 28 d'agost de 1758, quan buscava al cel el cometa Halley, durant la primera visita predita per l'astrònom anglès.

Messier estava interessat en catalogar tot tipus d'objectes "fixos" per poder distingir-los dels errants, la qual cosa li facilitaria la tasca de buscar cometes. Es per aquest motiu que en el seu catàleg tant podem trobar nebuloses, com cúmuls o galàxies.

Christiaan Huygens

L'Haia 1629-1695

Físic i astrònom holandes reconegut per les grans aportacions que va fer en els camps de la dinàmica i l'òptica. Va inventar el rellotge de pèndol i va realitzar la primera exposició de la teoria ondulatòria de la llum. Descobridor dels anells de Saturn i de Tità, el seu satèl·lit major.
Soci fundador de la Royal Society en 1663, l'any 1666 es trasllada a viure a França, convidat per Lluís XIV, sent ser un dels fundador de l'Acadèmia de Ciències de França.
Va descobrir d'un nou mètode de polir les lents, obtenint d'aquesta manera una imatge mes nítida dels objectes observats. Això li va permetre descobrir el major satèl·lit de Saturn, Tità, i donar la primera descripció precisa dels anells d'aquest planeta. Va estudiar les estrelles de la nebulosa d'Orió i les característiques de la superfície de Mart.
A París, va publicar l'obra Horologium Oscillatorium (1673) obre que gira al voltant del pèndul. De retorn a Holanda al 1681, va construir algunes lents de grans longituds focals i va inventar l'ocular acromàtic per a telescopis. Poc després de tornar d'una visita a Anglaterra, on es va trobar amb Newton, va publicar el seu tractat sobre la teoria ondulatòria de la llum.

Claudi Ptolemeu

Circa 100 - Circa 170

Claudi Ptolemeu, anomenat comunament Ptolemeu o Tolemeu, fou un astróleg, astrònom, geògraf i matemàtic grecoegipci, que va viure i treballar a Alexandria, Egipte suposadament en la famosa Biblioteca.

És autor del tractat astronòmic conegut com Almagest que es va preservar, com tots els tractats grecs clàssics de ciència, en manuscrits àrabs.

Hereu de la concepció de l'Univers donada per Plató i Aristòtil, el seu mètode de treball va diferir notablement del d'aquestos, adoptant una teoria geocèntrica que s'oposava a la física aristotèlica, per exemple, en que les òrbites del seu sistema són excèntriques, en contraposició a les circulars i perfectes de Plató i Aristòtil.

El seu treball va consistir a estudiar la gran quantitat de dades existents sobre el moviment dels planetes a fi de construir un model geomètric que expliqués les posicions en el passat i fóra capaç de predir les seves posicions futures. A més a més va catalogar molts estels, assignant-los una brillantor i magnitud, i va establir normes per a predir els eclipsis.

La seva aportació fonamental va ser el seu model de l'univers: creia que la Terra estava immòbil i ocupava el centre de l'Univers, i que el Sol, la Lluna, els planetes i les estrelles, giraven al seu voltant.

Les seves teories astronòmiques van influir en el pensament astrònom i matemàtic científic fins al segle XVI.

Va aplicar els seus estudis de trigonometria a la construcció d'astrolabis i rellotges de sol. I també va aplicar l'estudi de l'astronomia al de l'astrologia, creant els horòscops. Totes aquestes teories i estudis estan escrits en la seva obra Tetrabiblon.

Va ser també un bon òptic i geògraf. En el camp de l'òptica va explorar les propietats de la llum, sobretot de la refracció i la reflexió. La seva obra Òptica és un bon tractat sobre la teoria matemàtica de les propietats de la llum.

Una altra gran obra seva és la Geografia, que descriu el món de la seva època. Utilitza un sistema de latitud i longitud, pel que va servir d'exemple als cartògrafs durant molts anys.

Per últim, també es va introduir en el món musical, escrivint un tractat de teoria musical anomenat Harmònics.

Edmund o Edmond Halley

Haggerston 29 d'octubre de 1656-Greenwich 14 de gener de 1742

Des de molt jove va sentir una gran inclinació per les matemàtiques i als 17 anys es traslladà a Oxford, on es va interessar en les investigacions dutes a terme per l'astrònom reial, John Flamsteed.

El 1676 va publicar Philosophical Transactions, una dissertació sobre la teoria dels planetes. El mateix any es va traslladar a l'illa de Santa Helena per a observar les estrelles del cel austral i fer un catàleg de les mateixes, que va publicar el 1679 amb el nom de Catalogus stellarun australium. A la seva tornada de Santa Helena, en 1678, Halley va rebre la mestria en Oxford.

Amic personal d'Isaac Newton, el va animar a escriure el seu Principia Mathematica.

La teoria de la gravitació de Newton el va impulsar a calcular per primera vegada l'òrbita d'un cometa (que avui dia porta el seu nom), el de 1682, anunciant que era el mateix que havia estat vist en 1531 i 1607, i anunciant que tornaria a passar en 1758.

De 1698 a 1700 va recórrer les costes de l'Àfrica austral i d'Amèrica, ocupat en la teoria del magnetisme terrestre. Fruit d'aquestes dos expedicions va ser la primera carta de declinacions.

El 1716 va publicar Philosophical Transactions una obra on explica el seu mètode per a la determinació de la paral·laxi del Sol per mitjà dels trànsits de Venus.

A la mort de Flamsteed, en 1720 el va succeir com a astrònom reial i director de l'Observatori de Greenwich, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.

Edward Emerson Barnard

Nashville,Tennessee 6 de desembre, 1857 - 6 de febrer, 1923

Orfe de molt petit, el seu pare va morir al poc temps de néixer, no va poder permetre's tenir una educació formal; als nou anys va començar a treballar com ajudant d'un fotògraf, cosa que li va fer néixer la seva curiositat per la fotografia i, una mica més tard, per l'astronomia.
El 1876 es va construir el seu primer telescopi amb el qual va descobrir el seu primer cometa el 1881 (tot i que va cometre l'error de no comunicar-lo); continuant amb aquest tipus d'observacions en va descobrir un segon aquell mateix any i un tercer el 1882. En total en va descobrir un total de vuit, cosa que li va reportar uns ingressos adicionals ja que en aquella època es recompensava amb 200 dòlars cada nou descobriment estelar.
Els seus treballs astronòmics d'afeccionat, van cridar l'atenció d'altres afeccionats, qui van realitzar una col·lecta per a pagar-li els estudis en la Vanderbilt University, on es va graduar als 30 anys d'edat; poc després començava a treballar a l'Observatori Lick.
El 1892 va realitzar observacions d'una nova, i al comprovar que era un núvol gasós va deduir que es tractava d'una explosió estel·lar; aquest mateix any, treballant visualment amb el gran refractor de l'observatori, va descobrir la cinquena lluna de Júpiter, el petit satèl·lit Amaltea.
La seva fama com observador escrupolós el van dur a treballar per a la Universitat de Xicago (1895), podent accedir sense problemes a l'Observatori Yerkes on va poder efectuar observacions i estudis amb el major telescopi del món de l'època, amb el qual, tot just el dia desprès de la seva instal·lacióva descobrir una estrella companya de Vega.
Dotat d'una vista molt aguda va arribar a observar cràters sobre la superfície de Mart, però no ho va publicar per por al ridícul; els seus mapes visuals dels satèl·lits jovians no van ser igualats fins a mitjans del segle passat i només serien millorats pels elaborats gracies a les sondes espacials.
Pioner de l'astrofotografía, que va aplicar sense descans als seus estudis estel·lars, va descobrir en 1916 una feble estrella vermella, l'Estrella de Barnard, la tercera estrella més pròxima a la Terra, darrere del Sol i Alfa Centauri. Va catalogar un total de 336 nebuloses fosques, així com centenars de camps estel·lars de la Via Làctia, nebuloses gasoses brillants (com la qual envolta l'estrella Antares).
Entre 1900 i 1914 va efectuar estudis colorimétricos de les estrelles de cúmuls estel·lars, descobrint que els astres de M13 només eren de dos tipus: astres grocs (gegants vermelles) i astres blancs. Seguint amb aquest tipus de treballs fotogràfics va descobrir diverses estrelles variables en cúmuls globulars.
Pels seus treballs, descobriments i investigacions se li va concedir la Medalla d'Or de la Royal Astronomical Society en 1897; i el 1917 rebria la prestigiosa Medalle Bruce.
En el seu honor dos cràters han estat batejats amb el seu nom: un d'ells situat a la Lluna, i l'altre a Mart; a mes a mes, una zona destacada de la lluna Ganimedes, Barnard Regi, recorda el satèl·lit jovià que tant va estudiar.

Edwin Powell Hubble

Marshfield, Missouri, 20 de novembre de 1889 - Pasadena, California, 28 de setembre de 1953

Va ser un dels més importants astrònoms nord-americans del segle XX, famós sobretot per haver demostrat l'expansió de l'univers mesurant el desplaçament al vermell de galàxies distants. Hubble és considerat com el pare de la cosmologia, encara que la seva influència en astronomia i astrofísica toca molts altres camps. En el seu honor, el telescopi llançat en 1990 s'anomena Telescopi Espacial Hubble.
Va estudiar a la Universitat de Xicago, centrant-se en matemàtiques i astronomia, llicenciant-se l'any 1910. Els tres anys següents va cursar estudi de dret en Oxford.
Fou soldat en la primera guerra mundial i en acabar aquesta, es va incorporar al Observatori Yerkes de la Universitat de Chicago, on va obtenir el doctorat en físiques en 1917. Uns temps després, George Ellery Hale, el fundador i director del Observatori Mount Wilson en les proximitats de Pasadena (Califòrnia), li va oferir un lloc de treball en el que va romandre fins a la seva mort, succeïda en 1953 al patir un accident.
La seva arribada a Mount Wilson va coincidir amb la finalització de la construcció del telescopi Hooker, el més potent del món en aquella època. Les observacions realitzades per Hubble el 1923 i 1924 amb aquest telescopi van establir sense cap gènere de dubtes que nombroses nebuloses observades amb anterioritat amb telescopis menys potents no formaven part de la nostra galàxia com es pensava, sinó que es tractava de galàxies diferents de la Via Làctia. Hubble va poder observar estrelles individuals en el braç espiral de Andròmeda trobant algunes cefeides variables que li van permetre mesurar la seva distància i establir la seva naturalesa extragalàctica ampliant els límits de l'Univers conegut fins llavors. El 30 de desembre de 1924 va fer públic el seu descobriment.
Posteriorment, amb Milton Humason, va descobrir la relació entre la velocitat a la que s'allunyen les galàxies i la distància, coneguda com "llei de recessió de galàxies", o Llei de Hubble (1927,1929), evidència de l'expansió de l'Univers i una de les més importants de la teoria de l'origen del mateix coneguda com a Gran Explosió o Big Bang. Entre els seus altres mèrits Hubble organitza un sistema de classificació de galàxies que perdura sense massa canvis en els nostres dies (1926). Hubble va escriure una popular obra de divulgació Realm of the Nebula (1936) en la que presentava els seus descobriments.

Eratòstenes de Cyrene

Cyrene (Líbia), 276 aC - Alexandría, 194 aC

va ser astrònom, historiador, geògraf, filòsof, poeta, crític teatral i matemàtic.
Estudià a Alexandria i Atenes, arribant a ser, al voltant de l'any 255 aC, el tercer director de la famosa Biblioteca d' Alexandria.
Una de les seves principals contribucions a l'astronomia va ser el seu treball sobre el mesurament de la terra. En els seus duts a terme a la biblioteca d'Alexandria, va trobar un informe sobre unes observacions dutes a terme a Siena, uns 800 Km. al sud-est d'Alexandria, on es deia que durant el solstici d'estiu, els rajos solars al caure sobre una vara no produïen ombra alguna.
Encuriosit per aquest fet, va realitzar les mateixes observacions a Alexandria, el mateix dia a la mateixa hora, descobrint que en aquell precís moment la llum del Sol incidia verticalment en un pou d'aigua. Va assumir, de manera correcta, que si el Sol es trobava a gran distància, els seus rajos, en arribar a la terra, devien arribar en forma paral·lela, si aquesta era plana com es creia en aquelles èpoques, i no s'haurien de trobar diferències entre les ombres projectades pels objectes a la mateixa hora del mateix dia, independentment d'on es trobessin. Malgrat això, al demostrar-se que si ho feien, (l'ombra deixada per la torre de Siena formava 7 graus amb la vertical) va deduir que la terra no era plana i utilitzant la distància coneguda entre les dues ciutats i l'angle mesurat de les ombres va calcular la circumferència de la terra en aproximadament 250 estadis (40.000 quilòmetres).
També va calcular la distància al Sol en 804.000.000 estadis i la distància a la Lluna en 780.000 estadis. Va calcular gairebé amb precisió la inclinació de la eclíptica en 23º 51' 15".
A banda d'aquest càlculs, un altre treball astronòmic dut a terme per Eratòstenes, fou l'elaboració d'un catàleg amb prop de 675 estrelles.
Eratòstenes, al final de la seva vida, va ser afectat per la ceguesa i va morir de fam per la seva pròpia voluntat.

Galileo, Galilei ó Galileu

Pisa, 15 de febrer de 1564 - Arcetri, 8 de gener de 1642

Fou un físic, astrònom i filòsof italià considerat, junt amb Newton, com el pare de la física.
El 1581, Galileu entra a la universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Mesurant el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa, demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes.
El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua, on s'hi passarà 18 anys. En aquests anys construeix un aparell de mesura: el sextant, treballa en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escriu un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transformen.
El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel.
El 1609 s'assabenta del descobriment del telescopi per part de l'holandès Hans Lippershey i decideix construir-ne el seu propi. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments que li permetia estudiar els cràters de la Lluna, distingir els estels de la Via Làctia i fins i tot arribar a descobrir quatre satèl·lits de Júpiter. El 1610 publica els seus descobriments, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis per poder confirmar les sever observacions. El gran duc de Toscana el nombra matemàtic de la cort de Florència, cosa que li permet dedicar tot el seu temps a la recerca i seguir fent remarcables descobriments científics que culminaran en l'observació les fases de Venus, que, amb els satèl·lits de Júpiter, el convencen de que Copèrnic no estava equivocat. L'Església s'oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seva carta a la gran duquessa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616.
El 1623, el Papa Urbà VIII autoritza Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic.
El 1632, publica els Diàlegs, cosa que fa que sigui jutjat a Roma, per la Inquisició, (l'any 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic). Aquest judici no fou anul·lat fins l'any 1992.
El 1638 publicà a Leiden els Discursos i demostracions matemàtiques sobre les dues noves ciències. Aquest treball marcà el començament de l'estudi de la dinàmica.

Gerard Peter Kuiper

Harenkarspel (Holanda), 7 de desembre de 1905 - 23 de desembre de 1973

Nascut i educat als Països Baixos, Kuiper va arribar als Estats Units en 1933 on va desenvolupar una fructífera carrera en el camp de la astronomia del sistema solar que el va portar a ser considerat com el pare les modernes ciències planetàries.
Entre els seus treballs teòrics va desenvolupar nombrosos aspectes de la teoria de formació del sistema solar, com ara la formació de planetesimals i el paper exercit per les col·lisions en la història primitiva del sistema solar, sent l'impulsor de la idea de que els cràters terrestres provenien d'impactes amb cossos exteriors a la Terra. En aquells moments es pensava que aquests eren d'origen volcànic.
Kuiper va liderar un important programa de astronomia de l'infraroig duts a terme des de vols a gran altura (12000 m). Entre els seus molts descobriments de caràcter observacional cal destacar-ne els descobriments de Nereida, una de les llunes de Neptú i Miranda una de les llunes de Urà. També va col·laborar en el projecte Apol·lo estudiant la superfície de la Lluna i identificant possibles llocs d'aterratge per a la missions espacials.
Kuiper és especialment famós per haver suggerit l'existència d'un cinturó de material, mut testimoni de la formació del sistema solar. Això es va poder confirmar l'any 1991 i es conegut en l'actualitat com a cinturó de Kuiper.

Giordano Bruno

Nola, Campània 1548 - Roma 17 de febrer de 1600

Fou un filòsof italià executat per heretge.
El seu nom de naixement era Filippo, però prengué el nom de Giordano quan es féu frare dominic al monestir de Sant Domenico aprop de Nàpols. El 1572 fou ordenat sacerdot.
Interessat per la filosofia, amb una memòria excepcional, serà atret per les idees d'Hermes Trismegistus, i Plató.
El 1576 haurà de partir de Nàpols per tal d'evitar la Inquisició. Surt de Roma per igual motiu, al temps que deixa l'ordre dels dominics. Viatja a Gènova, es fa calvinista, abans de ser excomunicat, i forçat a anar a França, on hi estarà durant molts d'anys, sota la protecció de poderosos mecenes. En aquesta època publica vint llibres, com Cena de le Ceneri (1584), i De l'Infinito, Universo e Mondi (1584). En aquesta segona obra defensa les teories de Copèrnic.
El 1586, després d'una violenta disputa sobre un instrument científic, abandona França per anar a Alemanya, i a Helmstadt és excomunicat pels Luterans. El 1591 accepta anar a Venècia, on serà arrestat per la Inquisició, jutjat, i extradit per un judici a Roma, el 1593, on restà empresonat sis anys abans de ser jutjat. El seu judici fou supervisat pel Cardenal Bellarmine. Rebutjà retractar-se, i va ser declarat heretge, i relaxat a les autoritats seculars el 8 de gener de 1600. Morí cremat el 17 de febrer de 1600, al Campo dei Fiori, una popular plaça de Roma, on una estàtua recorda aquest fet.
Es diu que fou cremat pel seu Copernicanisme, però això és incert, perquè el seu pensament teològic estava suficientment apartat de la teologia de l'Església catòlica, que demanà que fos, realment, jutjat per docetisme. Totes les seves obres foren incloses a l'Index Librorum Prohibitorum, el 1603.

Quatre cents anys després, durant el papat de Joan Pau II, s'expressà el reconeixement d'un error a la condemna de Bruno.

Giovanni Domenico Cassini

Perinaldo, Niça 1625- Paris 1712

Famós astrònom nascut a Itàlia, el nom del qual està principalment unit a la nomenada divisió de Cassini.
L'any 1650, amb només vint-i-cinc anys d'edat, va ser professor d'Astronomia a la Universitat de Bolonya, arribant a ser catedràtic; cinc anys mes tard, va descobrir el moviment de rotació de Júpiter al voltant del seu propi eix i va mesurar la seva durada, fet que va repetir el 1666 amb Mart; i el 1668 va elaborar les taules dels moviments dels quatre satèl·lits de Júpiter descoberts per Galileu.
El 1669 va ser nomenat director de l'Observatori Astronòmic de París on va descobrir, entre 1671 i 1674 , quatre satèl·lits de Saturn (Jàpet, Rea, Tetis i Dione), i el 1675, va observar una discontinuïtat que ara es coneix com a divisió de Cassini.
Va descobrir que l'eix de rotació de la terra no estava situat perpendicularment a la eclíptica, com s'havia cregut fins llavors, i que les seves posicions successives a l'espai no eren paral·leles entre si; va afegir a l'únic satèl·lit de Saturn conegut fins aleshores i descobert per Huygens, quatre més.
El seu èxit més important va ser establir el primer càlcul ajustat de la distància existent entre la Terra i el Sol (només un 7% per sota del valor actual). També va calcular la distància de Mart a la Terra i va determinar les distàncies dels altres planetes al Sol (basant-se en la tercera llei de Kepler). Va morir cec, probablement a causa de els llargs anys dedicats a l'observació del cel, després d'haver dictat la seva autobiografia.
Com a director a París, el van succeir una dinastia de Cassinis: el seu fill Giacomo Cassini (II) , després d'ell el seu nebot Cessés Francesco Cassini (III), i finalment el seu nebot-nét Giacomo Domenico Cassini (IV). Les seves obres s'han publicat amb el títol d'Opera Astronòmica

Hildegarda de Bingen

Bermersheim 1098 - Bingen 1179

Cosmòloga i metgessa; escriptora, compositora, predicadora i fundadora. De família noble, de petita va tenir una salut molt feble, motiu que no va impedir als seus pares que als 8 anys la ingressessin en un convent, arribant a èsser l'abadessa del convent benedictí de Disibodenberg. Gràcies a la seva vida conventual, un lloc, per no dir un dels únics, on les dones de l'edat mitjana podien desenvolupar, amb una certa tranquil·litat, temes científics, va poder assolir uns coneixements impensables per una dona del seu temps.

Des de jove tingué visions de tipus místic que aconseguí que fossin aprovades oficialment pel papa Eugeni (1145-1153). Les visions li permetien entendre les sagrades escriptures i feien que veiés la humanitat en el cim de la creació. Va escriure tres llibres sobre aquestes experiències religioses: Scivias, Liber vitae meritorum i De operatione Dei. Cal a dir també, que les anomenades "visions" eren una manera de conferir una certa autoritat als seus propis pensaments, un fet de per si difícil si tenim en compte que d'una altra manera, pel sols fet de ser dona, en un època en que eren considerades força inferiors als homes, no s'haguessin tingut en compte.

Però a banda del seu misticisme fou una fona amb unes idees molt avançades. Sobre la sexualitat tenia un punt de vista femení i positiu, d'ella és la primera descripció de l'orgasme. Viatjà molt i donà conferències. Es va oposar al catarisme. Mantingué comunicació amb Bernat de Claravall, papes i l'emperador d'Alemanya. Fou famosa per les seves curacions, i per establir un classificació de les plantes basada en els adjectius "fret o calent, sec o humit,...". La seva obra Liber Simplicis Medicinae o Physica, sobre les propietats curatives de les plantes i els animals, és una de les més avançades en la seva època i en Liber Compositae Medicinae o Causae et curae, sobre els orígens de les infermetats, aplica la teoria dels quatre humors al sexe femení, escrivint clarament sobre problemes específics d'aquest sexe, com la concepció o la menstruació. També és autora del llibre Liver Divinorum Operum, que tracta sobre cosmologia i antropologia.

I per últim, també destacà el món de la música, i d'ella es coneixen més de 78 composicions entre cants himnes i seqüències, agrupades en Symphonia armonie celestium revelationum, el que suposen un dels repertoris més extensos d'entre els compositors medievals.

S'han obert diferents processos de canonització però no es van concloure. També cal a dir que que es la patrona dels esperantistes doncs arribà a escriure una obra titulada Lingua ignota, escrita en un llenguatge totalment artificial inventat per ella mateixa.

Hiparc

Nicea, Asia Menor , al voltant de 190 aC - Nicea, Asia Menor al voltant de 120 aC

Aquest astrònom, geògraf i matemàtic grec va néixer dos anys abans de la mort de Eratòstenes del que va ser successor en la direcció de la Biblioteca d'Alexandria.

L'aparició d'una supernova, Nova Scorpii, l'any 134 aC, juntament amb la pretensió de fixar la posició del equinocci de primavera sobre el fons d'estrelles va fer que comencés a treballar en el projecte de fer un catàleg celeste. Per dur a terme aquesta tasca, Hiparc va inventar instruments, especialment un teodolit, per a indicar posicions i magnituds, de manera que fora fàcil descobrir si les estrelles morien o naixien, si es movien o si augmentaven o disminuïen de brillantor. A més va classificar les estrelles segons la seva intensitat, classificant-les en magnituds, segons el seu grau de brillantor. Al final va aconseguir fer el primer catàleg d'estrelles, el qual contenia la posició, en coordenades eclíptiques, de 1080 estrelles.

Gràcies a la classificació sistemàtica de les estrelles i a la utilització de coordenades eclíptiques, Hiparc va fer el seu gran descobriment: la precessió dels equinoccis, fixant aquest valor en 45 segons d'arc en un any, valor molt pròxim als 50,27 segons acceptats actualment.

Va diferenciar entre l'any sideral i l'any tròpic (es el que està en harmonia amb les estacions) i va establir la seva duració en 365d 6h 10m i 365d 5h 55m respectivament amb errors d'un minut i 6 minuts 15 segons respectivament i Va ajustar la mesura de la distància a la Lluna ja realitzada per Aristarc de Samos, fent servir eclipsis lunars totals de duració màxima.

Es l'inventor de la trigonometria, la qual consisteix en relacionar les mesures angulars amb les lineals. Va millorar la mesura de l'obliqüitat de l'Eclíptica ja realitzada per Eratòstenes i en geografia va ser el primer a dividir la Terra en meridians i paral·lels.

Hypatia d'Alexandria

Alexandria 355 - 415

Filla de descendents grecs, era filla de Teon, famós astrònom i matemàtic, que va va supervisar pas a pas la formació intel·lectual de la seva filla, ensenyant-li oratòria i el principis bàsics de l'ensenyança.
Per tal de perfeccionar el seu coneixement, viatjà per Grècia i Itàlia, i al tornar a casa es va dedicar a l'ensenyança de diferents matèries, com les matemàtiques, l'astronomia, la geometria, la filosofia, la lògica o la mecànica, motiu pel qual la majoria dels seva quasi cinquantena d'escrits son textos dirigits als seus estudiants, essent-ne el més important els comentaris sobre l'Aritmètica de Diofant, un obra de 33 volums, sobre l'anomenat pare de l'àlgebra, que havia viscut a Alexandria durant el segle III i que va desenvolupar les anomenades equacions diofàntiques equacions, unes equacions interminables, amb múltiples solucions. També va apropar al públic l'obra d'Apolonio de Perga -un geòmetra alexandrí, inventor dels epicicles per tal d'explicar les òrbites irregulars dels planetes -i sobre el que va escriure una obra, en 8 volums.
La seva reputació fou tal, que al "Museu", un annex de la famosa Biblioteca d'Alexandria, on impartia classes, s'hi podien trobar alumnes d'arreu del mon que hi anaven per escoltar les seves ensenyances.
A nivell científic, va desenvolupar un aparell per a la destil·lació del aigua i un hidròmetre per calcular la densitat dels líquids, així com l'astrolabi pla - que es feia servir per mesurar la posició de les estrelles, els planetes i el sol - i un hidroscopi.
Arrel dels incidents que l'any 415 varen colpejar Alexandria on els cristians varen cremar i destruir una gran quantitat de temples i centres grecs, va morir assassinada, per un grup de fanàtics religiosos, acusada de bruixeria, però principalment la causa fou l'enveja i la rancúnia, que se li tenia, en gran part per ser dona, una dona independent, que no volia estar sotmesa a imposicions jeràrquiques.

Isaac Newton

Woolsthorpe, Lincolnshire, 25 de desembre de 1642 - 20 de març de 1727 (abadia Westminster)

Va realitzar els seus primers estudis universitaris el 1661, al Trinity College de Cambridge i es va interessar en primer lloc per la química. Durant el seu primer any d'estudis, va llegir una obra de matemàtiques sobre la geometria d'Euclides, fet què va despertar en ell el desig de llegir altres obres: Clavis Mathematicae d'Oughtred, la traducció de Van Schooten de la Geometria de Descartes, l'Òptica de Kepler, l´Opera Mathematica de Vieta, i, el 1664, l'Aritmètica de Wallis. Va entrar en contacte amb els treballs de Galileu, Fermat, Huygens i altres. A finals de 1664, aborda el teorema del binomi, a partir dels treballs de Wallis, i el càlcul de fluxions.

Després, d'acabar els seus estudis de batxiller, ha de tornar a la granja familiar a causa d'una epidèmia de pesta bubònica. Retirat amb la seva família durant els anys 1665-1666, coneix un període molt intens de descobriments: descobreix la llei de la gravitació universal, desenvolupa el seu càlcul de fluxions, generalitza el teorema del binomi i posa de manifest la naturalesa física dels colors.

Del 1667 al 1669, de retorn a Cambridge, emprèn activament investigacions sobre òptica.

El 1669, ocupa la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques fins el 1696. El mateix any envia a John Collins, per mitjà de Barrow (el seu predecesor en la càtedra), el seu Analysis per aequationes numero terminorum infinits Per a Newton, aquest manuscrit representa la introducció a un potent mètode general, que desenvoluparà més tard i donarà lloc al seu càlcul diferencial i integral.

Newton va descobrir els principis del seu càlcul diferencial i integral cap a 1665-1666, i durant el decenni següent va elaborar almenys tres enfocaments diferents de la seva nova anàlisi. El 1687 la seva cèlebre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, obra que va marcar un punt d'inflexió en la història de la ciència.

El 1672 va publicar una obra sobre la seva teoria general sobre la llum que, segons ell, està formada per corpuscles i es propaga en línia recta i no per mitjà d'ones; un llibre que va ser severament criticat per la major part dels seus contemporanis.

Cap el 1679, va verificar la seva llei de la gravitació universal i a més va establir una relació entre la seva llei i les tres lleis de Kepler sobre els moviments planetaris.

Va ser elegit membre del Parlament el 1689, en el moment que el rei, Jacob II, era destronat i obligat a exiliar-se. Durant aquest temps va prosseguir els seus treballs de química, en els quals es va revelar molt competent, encara que no publiqués grans descobriments sobre el tema. Es va dedicar també a l'estudi de la hidrostàtica i de la hidrodinàmica a més de construir telescopis i inventar el telescopi reflector.

Durant els últims trenta anys de la seva vida, va abandonar pràcticament les seves investigacions i es va consagrar progressivament als estudis religiosos.

Johann Encke

1791- Spandau, 26 d'agost de 1865

Va ser un dels astrònoms alemanys més importants del segle XIX, el nom del qual està unit, sobretot, al cometa amb més curt període que es coneix.
Va estudiar matemàtiques i astronomia en Göttingen tenint com a mestre a Carl Friedrich Gauss. El 1812 es va convertir en professor en Kassel fins al 1813 quan lluita en l'exèrcit contra les forces de Napoleó. En 1814 va començar a treballar en l'observatori de Seeberg a prop de Gotha.
A finals de 1818 Jean Lois Pons va descobrir un dèbil cometa, el qual ja havia estat observat per Pierre Mechain en 1786 i per Caroline Herschel el 1795. Encke es va posar a treballar en el càlcul de l'orbita d'aquest objecte i va descobrir que tenia només un període orbital de 3,29 anys. Fins a aquell moment els períodes mes curts coneguts eren del voltant de 70 anys. El mas famós d'ells era i és l'Halley amb un període de 76 anys. Aquest descobriment va demostrar llavors que estava mes pròxim que Júpiter amb un periheli en l'interior de l'òrbita de Mercuri.
El cometa Encke és el que té el període més curt fins ara conegut i tarda en realitzar una volta complerta al Sol, 3,3 anys. Encke es va dedicar també a la recopilació d'un nou atles estel·lar, que va fer possible a J. Galle, descobrir al planeta Neptú.
En 1822 va ser nomenat director de l'observatori de Gotha i el 1825 va ser cridat a Berlín pel rei prussià. Amb el suport d'Alexander von Humboldt i el rei Friedrich Wilhelm III va construir un observatori al sud de Berlín. L'arquitecte va ser Friedrich Schinkel. Aquest observatori posseïa un telescopi de 9 polsades i Encke en va ser el director.
Va continuar treballant en els càlculs orbitals de cometes i asteroides. El 1837 va descobrir un espai entre els anells de Saturn anomenant-se divisió d'Encke. El seu assistent Johann Gottfried Galle va descobrir el 1838 l'anell fosc interior C i el 1846 va descobrir Neptú.
Va morir sent director de l'observatori a Berlín.

Johann Hevelius

Gdansk (Danzig ) 28 de gener de 1611 - 28 de gener de 1687

El 1630 va estudiar jurisprudència i en acabar va viatjar per Anglaterra i França, fins que es va establir en la seva ciutat d'origen on va treballar de cerveser i de conseller municipal. Es en aquest darrer període quan comença a interessar-se per la astronomia, fet que el va portar l'any 1641 a construir-se el seu propi observatori a casa seva amb un telescopi que es va fer ell mateix.
En la seva carrera com a astrònom va observar les taques solars (1642-1645), va cartografiar la superfície de la lluna en una tasca que el va portar quatre anys, i que va veure la llum en la seva publicació Selenographia (1647). Va descobrir quatre cometes (1652, 1661, 1672 i 1677), arribant a suggerir que aquests tenien òrbites parabòliques al voltant del sol.
Va elaborar un catàleg de 1564 estrelles, semblant al de Tycho Brae. Un catàleg que va entrar en discussió amb la Royal Society, la qual va enviar amb en Halley l'observatori d'en Hevelius per comprovar els seus mètodes de treball.
L'any 1679 tot els seus instruments i observatoris varen ser destruïts en un foc intencionat. Recuperat del disgust encara va poder reconstruir gran part del seu material arribant a observar el gran comenta de desembre de 1680, el primer del anomenats cometes rasants dels que l'home te memòria.

Johannes Kepler

Weil der Stadt (Sacre Imperi Romano-Germànic) 27-12-1571 - Ratisbona, 15-11-1630

Astrònom i matemàtic alemany, ajudant del també astrònom Tycho Brahe i matemàtic de la cort de l'emperador Rodolf II, fou una figura clau en la revolució científica, i és conegut, fonamentalment, pel descobriment de les lleis sobre el moviment dels planetes, tot i que també va realitzar contribucions importants en el camp de la òptica. La seva obra Somnium, es considerada com a precursora del gènere de la ciència-ficció.

Kepler va intentar comprendre les lleis del moviment planetari durant la major part de la seva vida. En un principi, va considerar que el moviment dels planetes havia de complir les lleis pitagòriques de l'harmonia. Sent un ferm partidari del model copernicà va intentar demostrar que les distàncies dels planetes al Sol venien donades per esferes perfectes distribuïdes successivament unes a l'interior d'altres.

En 1596 Kepler va escriure un llibre en què exposava les seves idees: Misterium Cosmographicum. Sent un home de gran vocació religiosa, veia en el seu model cosmològic una prova de l'existència, saviesa i elegància de Déu.

A la mort de Tycho, és nomenat astrònom imperial i té accés a totes les dades recopilades per Tycho, molt més precises que les de Copèrnic. A la vista de les dades, especialment els relatius al moviment retrògrad de Mart se'n adonà que el moviment dels planetes no podia ser explicat pel seu model de poliedres perfectes i harmonia d'esferes. Inicialment Kepler va intentar el cercle, per ser la més perfecta de les trajectòries, però les dades observades impedien un correcte ajust, la qual cosa el va dur a va comprendre que havia d'abandonar el cercle, encara que això implicava abandonar la idea d'un "món perfecte", doncs un home com ell, de profundes creences religioses, li va costar arribar a la conclusió que la terra era un planeta imperfecte. Incapaç d'acceptar que Déu no hi hagués disposat que els planetes descrigueren figures geomètriques simples, es va dedicar amb tenacitat il·limitada a provar amb tota sort de combinacions de cercles. Quan es va convèncer de la impossibilitat d'aconseguir-ho amb cercles, va usar ovals. En fracassar també amb ells, va emprar el·lipses. Amb elles va desentranyar les seves famosíssimes tres lleis, publicades el 1609 a la seva obra Astronomia Nova, que descriuen el moviment dels planetes.
1) Els planetes tenen òrbites el·líptiques i el Sol és en un dels focus.
2) Els planetes no es mouen uniformement, sinó que el radi vector que uneix el centre del planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals.
3) El quadrat dels períodes dels planetes són proporcionals al cub de la distància mitjana al Sol.

En 1627 va publicar les Tabulae Rudolphine, a les que va dedicar un enorme esforç, i que durant més d'un segle es van usar en tot el món per a calcular les posicions dels planetes i les estrelles. Utilitzant les lleis del moviment planetari va ser capaç de predir satisfactòriament el trànsit de Venus de l'any 1631 amb el que la seva teoria va quedar confirmada.

Es pot dir que va marcar un fita en l'historia de la ciència. Kepler va ser l'últim astròleg i es va convertir en el primer astrònom rebutjant la fe i les creences i explicant els fenòmens per la mera observació.

Josep Comas i Solà

Barcelona, 19 de desembre de 1868 - 2 de desembre de 1937

De ben jove ja va mostrar una gran predilecció pels estudis científics. Tenia 15 anys quan va estudiar un meteorit que va caure a prop de Tarragona, i publicà el resultat de la seva recerca en la revista francesa L'Astronomie. També va realitzar alguns treballs sobre un eclipsi de Lluna i de la pluja de metors del novembre de 1885. En 1886 començà els estudis de física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona, fins a obtenir la llicenciatura; i tot just acabar la carrera, el 1890 va iniciar les seves investigacions astronòmiques de Mart, el resultat de les quals va ser la confecció d'un mapa d'aquest planeta, que va presentar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Amb aquest telescopi va estudiar també Júpiter i el Sol.
El 1897 entra com astrònom a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, construït per l'indutrial i astrònom aficionat Rafael Patxot. Comas i Solà hi trobà unes instal·lacions de qualitat on començà a realitzar observacions interessants entre 1895 i 1897.
La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona li va encarregar l'organització d'una missió en Elx per estudiar l'eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Va ser un impulsor de la fotografia i el cinema aplicades a l'astronomia. Aprofitant l'eclipsi de Sol de 1905, una missió de l'Observatori Fabra es va desplaçar fins a Vinaròs (Castelló) per a observar el fenomen. Comas es va servir d'un cinematògraf Gaumont i adaptant-li un prisma de l'espectrògraf, va registrar en cine, per primera vegada al món, l'espectre de la cromosfera solar. Va determinar el diàmetre de Mercuri observant el seu trànsit per davant del Sol de 1907 i 1909.
A principis del segle XX, va centrar la seva atenció en els planetes Júpiter i Saturn, així com del satèl·lit Tità i la seva atmósfera. També va observar i fotografiar amb regularitat el retorn del cometa Halley l'any 1910, estudiant la seva activitat, canvis de l'estructura de les cues i les erupcions gasoses. També va destacar pels seus estudis dels asteroides, ideant un procediment fotogràfic per a reconéixer-los, descobrint així onze d'ells.
Se li deuen igualment estudis sobre els cometes, descobrint en 1925 quasi simultàniament amb l'astrònom Schain, el denominat Schain-Comas Solá. El 4 de novembre de 1926 Comas va trobar un cometa periòdic i que amb una òrbita el·líptica s'acosta a la Terra cada 8,83 anys. Anomenat inicialment 1927f va rebre el seu nom una vegada confirmada la seva òrbita. En la vessant fotogràfica, Comas va preparar un atles de 43 fotografies de gran camp titulat Atlas Fotográfico de la Zona Eclíptica, considerat el primer atles fotogràfic d'aquesta zona del cel; també va practicar la fotografia estereoscòpica desenvolupant tècniques que li permeteren obtenir mesures astromètriques de gran precisió i descobrir un parell d'estrelles variables, entre les que cal destacar una variable cefeida a la constel·lació de Lliura i una altra en Orió. Va realitzar mesures micromètriques d'unes 200 estrelles dobles.
Va ser director de l'Observatori Fabra des de la seva creació l'any 1904. Va fundar el 1911 la Societad Astronómica de España, posteriorment anomenada Sociedad Astronómica de España y América, de la que va ser nomenat president, càrrec que va ocupar fins a la seva defunció. També va ser director del Servei d'Astronomia de la Generalitat durant la II República i membre d'honor de nombroses societats astronòmiques de l'àrea d'Europa.
En memòria de la seua aportació a l'astronomia es va donar el seu nom a un cràter de 65 km de diàmetre que es troba situat al sud-oest de la cara visible de la Lluna. El 1973, però, la Unió Astronòmica Internacional, organisme responsable entre altres coses de donar els noms a oficials a astres i als seus detalls geogràfics, va reformar el nomenclàtor de la Lluna perdent Comas Solà el seu cràter per a guanyar-ne un a Mart de 132 km de diàmetre.

Lady Mary Wortley Montagu

Nottingham, Anglaterra 1689-1762

Mary Pierrepoint, després Lady Mary Wortley Montagu, fou una aristòcrata, escriptora i viatgera anglesa molt il·lustrada, que com moltes altres dones de la seva època, interessada en el saber, que degut a que l'educació científica estava vedada a les dones, es varen tenir que conformar en estudiar de manera autodidacta, i en el cas de Mary, ajudada per la biblioteca del seu pare.

Dona de diplomàtic, va haver de romandre a Turquia una temporada, on va lloar els coneixements i les capacitats curatives de les dones turques, descobridores d'una mena de vacuna contra la verola. Una pràctica immunològica comuna també des de feia segles a l'Índia i el Mitjà Orient, però desconeguda a Europa i de la que ella mateixa n'havia estat víctima doncs mostrava al seu rostre les cicatrius deixades per aquesta infermetat a la vegada que n'havia perdut un germà per la mateixa causa.

El gran valor d'aquesta dona radica en que va inocular ella mateixa als seus fills aquesta vacuna i que un cop va retornar a Europa va intentar introduir dins la societat anglesa primer, i desprès a l'europea, tenint que lluitar contra els prejudicis de metges i científics.

Margaret Cavendish

1623- Nottinghamshire,1674

Duquessa de Newcastle, fou una aristòcrata anglesa, que acompanyà a la reina Enriqueta de França en el seu exili, per la qual cosa va viure durant un cert temps a la cort francesa de Lluis XIV.

Va participar activament en les discussions més importants del seu temps sobre la matèria i el moviment, l'existència del buit, la percepció i el coneixement. Així mateix va participar en els debats sobre les primeres teories moleculars.

Fou molt crítica amb els experimentalistes, doncs creia que una filosofia basada tant sols en els sentits era poc de fiar.

Va escriure i publicà, cosa inusual en una dona del segle XVII, una catorzena de llibres, del que antigament es deia "filosofia natural" i que equivaldria a la física actual, entre ells "Poems and Fancies" (1655), que fou la seva primera obra, i "Observations upon Experimental Philosophy" (1668). La seva obra "New Blazing World" (1666) es considerada la primera novel·la de ciència ficció de l'època i la primera obra signada per una dona en tota Europa.

Interessada en qualsevol branca de la ciència, fou la primera dona admesa en la prestigiosa Real Sociedad Londinense (Royal Society) desprès de molts anys de desaires i desqualificacions per part d'aquesta. Arribà a tenir una col·lecció particular de telescopis molt més important que la de la pròpia associació.

Considerada una excèntrica per la societat del seu temps, avui en dia encara hi ha qui afirma que els seus textos estan mes propers a la literatura i el feminisme que a la ciència. Però no tothom opinà igual, doncs a la seva mort, Carles II va disposar que fos enterrada a la Abadia de Westminster, un privilegi que nomes es concedia als personatges mes rellevants de l'època.

Maria Sybilla Merian

Francfort 2 d'abril de1647- Amsterdam 13 de gener de 1717

Naturalista, exploradora i pintora, era filla d'un editor i gravador força conegut, però fou del seu padrastre de qui va aprendre les tècniques del dibuix i la pintura i amb el temps va començar a comercialitzar les teles de lli i seda, representat flors i insectes, que ella mateixa pintava (cal a dir que al llarg de la seva vida, sempre es va autofinançar). També organitzà un taller amb joves filles de pintors, amb les que experimentà per tal d'aconseguir que les teles duressin més.
Separada del seu marit es traslladà el 1685 al castell de Waltha (Holanda), propietat del gobernador de Surinam i on vivia el seu cunyat, on va seguir amb el seu treball i aquí va tenir contacte amb les diferents col·leccions que els naturalistes holandesos portaven del seus viatges a les colònies. Immersa de ple en aquest nou mon, el 1699 viatjà a Surinam, juntament amb la seva filla de 25 anys, on va romandre un parell d'anys, fins que va contraure la malària. De tornada va vendre les especies exòtiques que havia portat de la llunyana colònia així, com els diferents dibuixos que havia fet de la flora i la fauna.
La seva primera publicació data de 1675 i portava per títol "Nou llibre de flors", fou editada en tres volum. El 1678 publicà "L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral", un estudi sobre els diferents estadis de les papallones i les plantes de les que s'alimenten. I ja de tornada de Surinam, el 1705 va veure la llum la seva major publicació: "Metamorfosi dels insectes del Surinam".
Fou l'entomòloga més esmentada del segle XVIII i va deixar la seva empremta amb la identificació de sis plantes i nou papallones. Estudiava els cicles de vida dels insectes, sobretot de les erugues, amb l'objectiu de trobar varietats dels cucs de seda que poguessin emprar-se per obtenir teles fines i duradores.
Anys més tard, el reverend Lansdown Guilding, revisà la seva obra i considerà que el llibre Metamorfosis estava ple d'errors i que els seus dibuixos eren molt matussers, arribant a acusar a Mariane d'haver-se deixat enredar i que els seus remeis naturals eren inútils. A finals del segle XX, però, es va poder recuperar el seu treball i actualment es considerada com una de les més importants iniciadores de l'entomologia moderna.

Maria Winkelman Kirch

Alemanya, 1670-1720

Maria Winkelman fou una gran estudiosa tant de les matemàtiques com de l'astronomia, considerant-se una fervorosa partidària de Copernic.
L'any 1692 es va casar amb el seu professor, Gottfried Kirch, convertint-se a la vegada en la seva col·laboradora, fent observacions i càlculs que la van portar el 1702 a descobrir un cometa.
Els seus estudis sobre aurores boreals es va publicar el 1707 i el seu treball sobre la conjunció de Júpiter, Saturn i el Sol el 1712.
A la mort del seu espòs l'any 1710, se li va ser denegada la plaça que ell tenia a l'Acadèmia de Ciències de Berlín per tal d'impedir la creació d'un precedent d'autoritat femenina en astronomia. A partir d'aquell moment es convertí es una gran defensora de les capacitats intel·lectuals de la dona, introduint sembre aquesta idea en els pròlegs dels seus llibres.
Treballà en la cort de Prusia, en l'ajust del calendari astronòmic a les posicions de la lluna, el sol, els planetes, eclipsis, ... arribant a ser nomenada "Mestre Astronom" de l'observatori privat del baró Krosigh a Berlín.
Quan el seu fill, Christoph, esdevén astrònom, l'any 1716, es va unir a ell treballant en el perfeccionament dels càlculs del calendari, vinculant-se d'aquesta manera una altra vegada a l'Acadèmia de Ciències, però sense poder-hi formar part mai, tot i ser-hi contractada dverses vegades.
Va morir a Berlin l'any 1720

Miriam d'Alexandria

s.III?

Fou una química i alquimista jueva, a la que se li deu diverses troballes alquímiques així com la fabricació de diferents estris de laboratori i a la que també se la coneix pels noms de Maria d'Alexandria o Maria la jueva, tot i que molts dels seus treballs els signava com una profetessa: Maria, germana de Moisès.
Com a alquimista va treballar en l'intent de transmutar els metalls en or. Es basava en la premissa de que els metalls podien ésser femenins o masculins de manera que els processos químics no deixen de ser productes de relacions sexuals i aparellaments.
Dels seus escrits, i que presumiblement foren destruïts en l'incendi de la biblioteca d'Alexandria, tot el que ha sobreviscut ha estat com a fragments o referencies que en fan d'ells altres personatges, com l'alquimista grec de finals del segle III, Zòsim de Panopolis, autor dels llibres d'alquímia més antics dels que es tenen notícia.
Però pel que si se la recorda, i per la qual cosa se la considera com un dels fundadors d'aquesta branca de la ciència, la química, es per la practicitat dels seus invents, com poden ser el "bany d'aigua o bany maria" i el "kerotakis", un aparell fet de metall, argila o vidre que servia per a destil·lar metalls, de manera que a la part inferior es produïa un foc que escalfava una substància volàtil com sofre o mercuri, els vapors dels quals atacava un metall situat a la part mitjana de l'aparell de manera que es condensava a la part superior, caient de nou cap el fons, en una acció de reflux.

Nicolau Copèrnic

Torun 19 de febrer de 1473 - Frombork 24 de maig de 1543

Aquest astrònom polonès és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com donà les bases que permeteren a Isaac Newton de culminar la revolució astronòmica -en passar d'un univers geocèntric a un cosmos heliocèntric- i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent fins aleshores.

Estudià a la universitat de Cracòvia (1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-1499), on estudià dret, medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico da Novara, un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Claudi Tolomeu. L'interès de Copèrnic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions, eclipsis de lluna, així com la ocultació de l'estel Aldebaran el 9 de març de 1497 a Bolonya.

El 1500 anà a Roma, on donà un curs de matemàtiques i astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, decideix acabar els seus estudis de medicina. Per tant, tornà a Pàdua (1501-1506) per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic.

Després torna a Polònia, i construeix un observatori a Frombork, on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Commentariolus, curt tractat d'astronomia, que acaba cap al 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps, segons la qual, la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol. La teoria de Copèrnic ataca la teoria de Ptolomeu, la cosmologia, la física, i, fins i tot, la filosofia d'Aristòtil. Així mateix, les Escriptures ensenyaven la immobilitat de la Terra i el moviment del Sol. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema, com la idea de les esferes sòlides.

Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia.

La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium, fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-1532) i va ser publicada pòstumament el 1543 per Andreas Osiander, però moltes de les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través de l'opuscle Commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és d'una gran precisió i claredat.

Percival Lowell

Boston 13 de març de 1855 -13 de novembre de 1916

Provinent d'una família benestant de Boston, fou un ric afeccionat a l'astronomia, convençut de la teoria de que el fet de que existien canals a Mart demostrava que hi havia hagut vida intel·ligent.
L'any 1876 es va graduar en matemàtiques per la Universitat de Harward i abans de començar la seva carrera com a astrònom es va dedicar a viatjar pel l'Extrem Orient i sobre tot per Japó i Corea. Un any desprès de la seva tornada, l'any 1894, va fundar l'Observatori Lowell i el 1902 entra com a professor a l'Institut Tecnològic de Massachussets on romandrà fins la seva mort.
Es va passar forces anys de la seva vida estudiant els dibuixos que Giovanni Schiaparelli, un astrònom italià de gran prestigi, havia fet sobre Mart i els seus "canali". La seva idea consistia en que aquests canals havien estat fets per un civilització intel·ligent per tal de transportar aigua des dels pols fins les zones mes ecuatorials. Les seves teories les va publicar en tres llibres: Mars (1895), Mars and Its Canals (1906), y Mars As the Abode of Life (1908).
Tot i que en un principi fou un respectat astrònom, poc a poc, i degut a que el món del còmic va començar una carrera de ciència ficció sobre Mart i els seus habitants, es va anar quedant sol i al final es va tenir que rendir davant l'evidència.
Però en el que si s'ha de reconèixer el mèrit de Lowell fou en la predicció d'un hipotètic planeta situat mes enllà de l'orbita Neptú, basant-se en les pertorbacions de les òrbites d'Urà i Neptú.. Finalment 14 anys desprès de la seva mort, l'any 1930, Clyde Tombaugh, un astrònom de l'Observatori Lowell, va descobrir el que tant havia buscat Lowell: Plutó.

Pierre-Simon Laplace

Beaumont-en-Auge, 23 de març de 1749 - París 5 de març de 1827

Fou un matemàtic, astrònom i físic francès particularment cèlebre per la seva obra en cinc volums Mécanique Céleste. Després d'haver acabat els seus estudis a la Universitat de Caen, va trobar d'Alembert, reconegut en aquella època pels seus estudis d'astronomia física i matemàtiques el qual va reconèixer molt ràpidament el talent de Laplace, recolzant-lo en les seves investigacions i en el nomenament com a professor de matemàtiques a l'escola militar, per tal de què pogués desenvolupar els seus propis estudis.
Va ser un dels primers savis a interessar-se de molt a prop per la qüestió de l'estabilitat a llarg termini del sistema solar. Les interaccions gravitatòries complexes entre el Sol i els planetes coneguts en aquella època no semblaven admetre una descripció analítica simple. A més a més, Newton ja havia pressentit aquest problema després d'haver observat certes irregularitats en el moviment de certs planetes. Tanmateix, aquest últim en va deduir que una intervenció divina era necessària per tal d'evitar la dislocació del sistema solar.
Laplace va desenvolupar igualment la teoria de la probabilitat en la Teoria analítica de les probabilitats, la introducció de la qual és intitulada Prova filosòfica sobre les probabilitats (1814). Es destacable el redescobriment, després de Bayes, de les probabilitats inverses, (Llei de Bayes-Laplace), el que podriem dir que fou l'avantpassat de les estadístiques diferencials. Va ser el primer a publicar el valor de la integral de Gauss. Va estudiar la transformació de Laplace encara que Heavyside va desenvolupar aquest procediment de manera completa. Així mateix, es va adherir a la teoria de Lavoisier amb el qual va determinar les temperatures específiques de diverses substàncies amb ajuda d'un calorímetre de la seva pròpia factura.

Teano de Crotona (Grècia)

s.VI a.C.

Filla de Milon, un ric home que valorava les arts i les ciències i que el va portar a ser mecenes de Pitàgores, va estudiar a la famosa escola pitagòrica on el seu pare l'havia enviat per que estudiara i aprengues la ciència matemàtica.

Tot i que en aquella època, la dona estava marginada de les activitats científiques, no passava el mateix dins l'escola, on es tractava igual a homes que a dones. Això va fer que amb el pas del temps es convertís en professora de la mateixa escola.

Es casà amb el seu professor, Pitagores, més gran que ella, amb qui va tenir tres fills, però no per això s'apartà de l'estudi de la cosmologia i de la matemàtica. A la mort del seu marit, ocorreguda en el si d'una rebel·lió contra el govern de Crotona, va passar a dirigir la comunitat pitagòrica, que havia estat destruïda i els seus membres dispersats; però amb l'ajuda de les seves filles va aconseguir difondre els coneixements matemàtics i filosòfics de l'escola, per Grècia i Egipte.

Per diferents fragments trobats se sap que fou una gran escriptora, i entre el seus treballs hi ha escrits sobre poliedres regulars i sobre la teoria de la proporció, i en particular sobre la proporció aurea. També de li atribueix l'obra Sobre la Piedad. on fa una profunda reflexió sobre el número, seguint la màxima de l'escola pitagòrica que afirmava que "tot era número".

Trótula de Salern

Nomes se sap que va viure a Salern entre els segles XI i XII

Coneguda també com a Trotula di Ruggiero, Trota o Trocta, fou la primera ginecòloga de la que s'en te notícia i tot i que no se sap la seva data de naixement, el que si se sap es que va exercir la medicina a Salern, la ciutat on estava el primer centre metge que no va dependre de l'església, i que ha estat considerat per alguns autors com la primera Universitat Europea, i on varen exercir, a banda de Trótula, altres dones a les que se les va conèixer amb el nom de Mulieres Salernitae.

A banda de la medicina també va exercir la docència i va publicar diversos tractats, la majoria dels quals tracten sobre la menstruació i el part, i fou una gran defensora de que es subministres opi a les dones al moment del part per estalviar-lis dolor.

Les seves teories mèdiques foren molt avançades per l'epòca,aventurant-se amb camp com el control de la natalitat, els tractaments i causes de la infertilitat, sobre la que afegia que tant podia ser problema del home com de la dona, tot i que encara estava influenciada per les idees religioses i sostenia que les dones a causa del pecat original eren mes susceptibles d'emmalaltir.

Va col·laborar amb el seu home en la publicació de la Encyclopaedia regimen sanitatis y se la considera autora d'un tractat de ginecologia y obstetricia Trotulae curandarum aegritudinum mulierorium ante et post partum , més conegut com Passionibus Mulierum Curandorum. Aquest tractat conegut com a Trotula es va fer servir com a llibre de text de medicina fins ben entrat el segle XVI. Una altra obra es de la que n'és autora es Ornatu Mulierum, un tractat sobre cosmètica i higiene.

Durant molts anys el seu nom fou apartat de les seves obres doncs es considerava que una dona no podia haver escrit una obra d'aquests tipus. Sudhoff i Singer, a començament del segle XX afirmaven que en els seus treballs es feia referència a instruments quirúrgics tant complicats que cap dona podia haver escrit tant explícitament sobre qüestions sexuals.

Aquest es el fet de que alguns estudiosos dubtessin de si realment fou una dona o fins i tot si realment va existir.

Tycho Brahe

Skane, 14 de desembre de 1546 - Praga, 24 d'octubre de 1601

Va ser un astrònom danès, i del que podríem dir que va estar el darrer dels grans astrònoms anteriors a l'era del telescopi.
Va fer construir Uraniborg, que es convertiria en el primer Institut d'investigació astronòmica. Els instruments dissenyats per Brahe li van permetre mesurar amb una precisió molt superior a la de l'època les posicions de les estrelles i els planetes. Atret per la fama de Brahe Johannes Kepler va acceptar una invitació d'aquest per a treballar amb ell a Praga.
Tycho pensava que el progrés en astronomia no podia aconseguir-se per l'observació ocasional i investigacions puntuals sinó que es necessitaven mesures sistemàtiques utilitzant els instruments més precisos possibles.
Les mesures de Brahe sobre la posició dels planetes amb el temps van passar a mans de Kepler a la seva mort. Les mesures del moviment de Mart (i en particular del seu moviment retrògrad) van ser essencials perquè pogués formular les tres lleis de Kepler que regeixen el moviment dels planetes i que van servir posteriorment de base a la llei de la gravitació universal de Newton.
El 24 d'agost de 1563, amb 17 anys, mentre estudiava a Leipzig, va ocórrer una conjunció de Júpiter i Saturn. Un succés predit per les taules astronòmiques existents. No obstant, Tycho es va adonar que totes les prediccions sobre la data de la conjunció estaven equivocades en dies o fins i tot mesos. Aquest fet va tenir una gran influència sobre ell. Brahe es va adonar de la necessitat de compilar noves i precises observacions planetàries que li permetessin realitzar taules més exactes.
Va ser capaç de realitzar un precís catàleg estel·lar de més de 1000 estrelles les posicions del qual havien estat mesurades amb una precisió molt superior a l'aconseguida fins llavors.
Va demostrar que els cometes no eren fenòmens meteorològics sinó objectes de més enllà de la Terra.
També va ser el primer astrònom a percebre la refracció de la llum i corregir les mesures astronòmiques d'aquest efecte.
Tycho va observar una supernova el 1572 en la constel·lació de Cassiopea. En aquella època es creia en l'immutabilitat del cel i en l'impossibilitat de l'aparició de noves estrelles però la brillantor d'aquesta era incontestable. Inicialment l'estrella era tan brillant com Júpiter però aviat va superar la magnitud -4 sent visible fins i tot de dia. A poc a poc va anar esvaint-se fins a deixar de ser visible cap al març del 1574. Quan Tycho va publicar les observacions detallades de l'aparició d'aquesta supernova es va convertir instantàniament en un reputat astrònom.
El rei Frederic II de Dinamarca i Noruega estava tan impressionat per les observacions de Tycho Brahe que va finançar la construcció de dos observatoris per a Brahe a l'illa de Veuen. Els observatoris es deien Uraniborg i Stjerneborg. El primer tenia també un laboratori per als experiments alquímics de Tycho Brahe.
A la mort del rei, es va desplaçar a Praga i va aconseguir el favor de l'emperador Rodolf II qui el nomenà matemàtic imperial, li va oferir una sumptuosa mansió i li permet triar entre diversos castells per a construir un nou observatori. Tycho Brahe va triar el castell de Benátky nad Jizerou a 50 km de Praga. Atès que Rodolf II era un apassionat de l'astrologia Brahe havia de proporcionar cartes astrals per als alts membres de la cort així com elaborar interpretacions astrològiques d'esdeveniments com l'arribada del cometa de 1577 i l'aparició de la supernova de 1572. Les obres i instal·lació dels seus instruments es van anar complicant i Brahe decidí tornar a Praga. En aquesta època Brahe escriu les Taules Rodolfinas en les que publica les seves lleis sobre el moviment dels astres. A Praga Brahe coneix finalment Kepler a qui confiaria els resultats de les seves mesures dels moviments de la Lluna i els planetes.

William Herschel

Hannover, Alemanya 1738 - Slough, Anglaterra 1822

Va néixer el 15 de novembre de 1738 a Hannover, Alemanya i va ser batejat amb el nom de Friedrich Wilhelm Herschel. Quan era jove va treballar com a músic en una banda militar, igual que el seu pare i el seu germà. El 1757 va participar en la batalla de Hastenbeck, dos anys mes tard, ell i el seu germà van decidir traslladar-se a Anglaterra. Allà va aprendre anglès i als 19 anys es va canviar el nom pel de Frederick William Herschel. Va anar a viure a Bath, on se li va unir la seva germana Caroline Herschel. A partir de 1773, es va començar a interessar per l'astronomia. Va aprendre a construir telescopis i a observar el cel nocturn.
El 13 de març de 1781 va descobrir un nou planeta, encara que inicialment ell va pensar que es tractava d'un cometa. Tots els planetes coneguts fins llavors havien estat descoberts a l'antiguitat. Herschel el va batejar amb el nom de Georgium Sidus, en honor del rei Jordi III d'Anglaterra. Però aquest nom no va perdurar fora d'Anglaterra i a suggerència de Johann Bode, al final es va escollir el nom d'Urà, la personificació del cel en la mitologia grega. Per aquest descobriment va ser elegit membre de la Royal Society, el 7 de desembre de 1781.
El 1782 va ser nomenat Astrònom de la Cort Reial. Gràcies a això va poder dedicar-se per complet a l'astronomia, abandonant la seva feina com a músic. En un període de 20 anys, va descobrir unes 2500 noves nebuloses i cúmuls d'estrelles (en realitat, algunes eren el que ara anomenem galàxies) i va construir més de 400 telescopis. En les seves observacions l'ajudava la seva germana Caroline, que també va fer descobriments per ella mateixa.
El 1787, va descobrir dos nous satèl·lits d'Urà, Titània i Oberó. El 1789, després de treballar-hi durant 2 anys, va completar la construcció d'un telescopi reflector de 1,26 metres d'obertura. Va ser el telescopi més gran del món durant 50 anys, fins que va ser superat pel telescopi de Lord Rosse, el 1845, que media 1,83 metres. Amb aquest nou telescopi, va descobrir dos nous satèl·lits de Saturn, Encelade i Mimes.
El 1816 va rebre el títol de Sir. Finalment, va morir el 25 d'agost de 1822 a Slough, Anglaterra.