Article:

TdC: Perú: ocells, natura i biodiversitat - Ponç Feliu - Aleix Comas

11-02-2017

Ponç Feliu i Aleix Comas, membres del grup Tramuntana Birding Team.

Es presenten com biòleg (Ponç) i enginyer de camins (Aleix), afeccionats a l’observació d’ocells. Membres del grup Tramuntana Birding Team, que té el record europeu en la marató d’observació d’ocells amb 217 espècies observades el 2007. Havia de ser present també Lluís Dalmau, que té un aparthotel a Tarapoto, Amazònia peruana, que va fer la presentació de la xerrada al programa «Sopa d’estrelles» de Ràdio Banyoles el passat dimecres 8 i que, finalment, no ha pogut venir.

Perú és un país de grans contrastos paisatgístics, amb el 65% de la seva superfície formada per la selva amazònica. El riu Amazonas neix al Perú. Al país, es distingeixen tres hàbitats ben diferenciats, d’est a oest: la selva, la muntanya (els Andes) i la costa, que és desèrtica. Té una gran diversitat biològica, sent el 2n país del món amb més espècies d’ocells, 1800.

Ponç Feliu i Aleix Comas expliquen les seves impressions del recorregut que van fer durant 8 dies de marató per veure ocells, des de la selva fins a la costa, passant els Andes. Van anar en dues ocasions, juntament amb els altres membres del grup Tramuntana, convidats per el govern peruà en una acció per promoure la zona. La marató consistia en localitzar el màxim possible d’espècies d’ocells durant els 8 dies. La norma d’aquests maratons és que, cada espècie, ha d’haver estat vista per almenys 2 persones i s’admet un màxim del 5% d’espècies que no hagin estat vistes per tots els membres de l’equip. Participaven altres equips, americans, brasilers i anglesos, amb molta més experiència a la zona i molt més coneixement de les especies presents allà. Per això, reconeixen, no va ser estrany que quedessin els últims en la classificació, tot i ser campions europeus.

Els ocells canten a la sortida del Sol i també després dels xàfecs, que es produeixen a la selva amb gran rapidesa. Quan torna a sortir el sol després de la tempesta, els ocells tornen a cantar. Aquests eren els moments que havien d’aprofitar per detectar el cant o veure un ocell, reconèixer l’espècie a la que pertany i fotografiar-lo i gravar el seu cant si era possible. Els ocells a la selva amazònica es troben a les capçades dels arbres, molts d’ells de 40 i 50 m d’alçada; per això, havien d’anar sempre mirant cap amunt. A més, moltes vegades es trobaven el Sol al camp de visió, el que els complicava obtenir la fotografia.

Ponç i Aleix mostren imatges de la seva expedició, amb molts detalls curiosos:

- Els arbres tenen el tronc llis, amb poques arrels i acumulen la vegetació a la capçada; això fa que els nutrients estiguin acumulats en el propi arbre més que a la terra; així, quan es fa una tala d’arbres, la terra que queda lliure és pobre i els nutrients queden exhaurits després d’uns pocs conreus.
- «El árbol que anda», és un tipus d’arbre que té arrels formant uns contraforts, com branques cap abaix; com que les arrels busquen la humitat i els nutrients, en el procés en el que algunes arrels moren i surten altres noves, l’arbre es pot desplaçar, fins i tot 20 m en uns 2 anys.
- Hi ha fulles amb grans mossegades de formigues, el que dona fer de la mida d’aquestes; quan les formigues es desplacen en grans grups s’anomenen «marabunta»; molts cucs de la selva fugen de la marabunta, moment que aprofiten els ocells per menjar-se els cucs.
- Hi ha papallones amb el dibuix d’un ulls a l’ala i altres amb ales transparents, com a sistemes de defensa davant possibles depredadors.
- El cóndor, el voltor de la zona, té olfacte, a diferència dels d’altres zones.
- El picot o la «pava de selva» són altres espècies d’ocells que ens mostren.
- Les nous, anomenades nous del Brasil o del Perú, eren tan grosses que podien pesar 1 kg i,caient des de 50 d’altura, obligaven a portar casc.
- La cascada de Gocta, de les més altes del món.
- La visita que van fer al Machu Picchu, una hora abans que comencés la visita per els turistes habituals.
- Més ocells: el «gallito de las rocas» o el colibrí amb el bec ganxut, per libar el nèctar de les plantes.

El punt més alt de la seva expedició va ser Abra Pirhuayani, 4.725 m d’altura, on hi ha ocells especialitzats en aquestes altures, com còndors i espècies de fredolugues, oques o gavines d’alta muntanya. Baixant cap a la costa, la vegetació canvia, sent cada vegada més seca. Continuen mostren més imatges: el mussol excavador, el xatrac inca,... Ja a la costa, l’albatros, que pot fer 3 m de punta a punta de les ales, el pelicà peruà, el mascarell (alcatraz en castellà). Hi ha grans colònies d’ocells sobrevolant les aigües, a uns 50 km de la costa, a la plataforma continental, Aquests ocells quan tornen a la costa deixen les seves dejeccions formant el guano, de gran utilitat com adob. També van veure a la costa colònies de lleons marins,...

Una magnífica exposició que va acabar amb l’aplaudiment dels assistents a la Sala d’Actes del Centre Excursionista, on es va fer aquesta sessió de Tardes de Ciència.