Article:

TdC: El Sistema Solar.De l'antiguitat a l'exploració espacial - Eduard Masana

15-04-2015 Josep Lluís Díez

Eduard Masana Fresno, Dept. D'Astronomia i Meteorologia. IEEC – ICC - Universitat de Barcelona.

El Dr. Eduard Masana ens va oferir dissabte 11 una xerrada que, per una agrupació d'astronomia com la nostra, és obligat fer de tant en tant. Ens va parlar del Sistema Solar tal com es coneixia a l'antiguitat i va explicar com, avançant els segles, diferents descobriments han donat lloc al que coneixem actualment.

El concepte antic de Sistema Solar incloïa, a més de la Terra, el Sol, la Lluna, els planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn i les estrelles fixes. Tots aquests cossos eren integrats en el model de Claudi Ptolemeu, publicat en l'Almagest el segle II DC. La Terra ocupava el centre del sistema i tots els cossos es movien al voltant amb moviments circulars. Aquest model és substituït el segle XVI per el de Nicolau Copèrnic en el que el Sol ocupa el centre i al seu voltant giren la Terra i els altres planetes. En aquest model la Lluna gira al voltant de la Terra. Més enllà dels planetes continuen sent-hi les estrelles fixes.

A partir del descobriment dels satèl·lits de Júpiter per Galileu l'any 1610, el model canvia substancialment. Els quatre satèl·lits de Júpiter, Ió, Europa, Ganimedes i Cal·lixto, posen de manifest que al cel hi ha més centres, a part de la Terra o el Sol, al voltant dels quals poden girar els cossos. Huygens i Cassini, al segle XVII, descobreixen els satèl·lits de Saturn. Herschel descobreix Urà el 1781 i poc després dos satèl·lits del mateix. De forma que, a principi del segle XIX, tenim un Sistema Solar ampliat en un planeta més, respecte els que eren coneguts des de que els humans havien començat a observar el cel i amb alguns altres cossos, els satèl·lits, girant al voltant dels planetes.

A finals del segle XVIII, dos astrònoms alemanys Daniel Titius i Johann Elert Bode van descobrir una senzilla llei o regla matemàtica, anomenada poc després llei de Titius-Bode, que relacionava la distància dels planetes al Sol amb una successió de nombres enters. Aquesta llei va ser enunciada uns anys abans del descobriment d'Urà i, quant aquest va ser descobert, el fet va representar la seva confirmació. La llei de Titius-Bode predeia l'existència d'un planeta situat entre Mart i Júpiter que, fins aleshores no s'havia trobat. El descobriment de l'asteroide Ceres l'any 1801, justament a la distància predita per la llei de Titius-Bode, va representar un nou aval. Poc després es van descobrir nous asteroides entre Mart i Júpiter, formant el que ara s'anomena el cinturó d'asteroides.

Neptú és descobert l'any 1846 per Galle, al lloc en el que Adams i Le Verrier havien predit la seva existència. De fet, Galileu ja havia donat referència, l'any 1613, d'un cos que canviava de posició i per tant no podia ser una estrella fixa, justament en la posició de Neptú. Per tant, el descobriment de Neptú hauria de ser atribuït a Galileu. Ja entrat el segle XX, l'any 1930, Tombaugh descobreix Plutó, amb el que, juntament amb els satèl·lits i asteroides que s'havien anat descobrint, es tenia complet el model de Sistema Solar que es podria dir anterior a l'era espacial. D'altra banda, els nous planetes Neptú i Plutó, no complien amb la llei de Titius-Bode, amb el que progressivament va perdre importància i la regla de la distància dels planetes al Sol va passar a ser considerada una casualitat.

L'era espacial amplia, una vegada més, el coneixement dels cossos del Sistema Solar:
- Les sondes Voyager descobreixen 27 nous satèl·lits de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
- El cinturó de Kuiper, més enllà de Neptú, és la regió del Sistema Solar situada entre 30 i 50 UA (1 UA, unitat astronòmica = distància de la Terra al Sol) de la que es coneixen ara uns 1.500 objectes.
- El disc dispers, més enllà de les 50 UA, amb uns 90 objectes detectats.
- El núvol d'Oort, regió esfèrica als límits exteriors del Sistema Solar, fins a un any-llum del Sol, que alberga tots els cometes de període llarg.

El model actual del Sistema Solar té molt poc a veure amb el model de l'antiguitat i, fins i tot, poc amb el model d'abans de l'era espacial. La Unió Astronòmica Internacional ha introduït la categoria de planetes nans, en la que inclou a Ceres i Plutó, ja citats i a Eris, situat al disc dispers, Makemake i Haumea, situats al cinturó de Kuiper.

El Dr. Eduard Masana va acabar la seva dissertació parlant de la formació del Sistema Solar, a partir d'un núvol de gas que va arribar a un estat similar a l'actual en un temps entre 10 i 100 milions d'anys, i de les actuals missions d'exploració actual: Gaia, Rosetta, Dawn i New Horizons. Les nombroses preguntes dels assistents van posar de manifest l'interès que havia despertat la seva xerrada.