Article:
Excursionisme, art i astronomia
15-07-2008 Joan Anton Abellan
De sempre, l'excursionisme i l'art, i en especial el romànic, han anat força lligats. Qui no recorda anar a parar, al bell mig del no res, a una petita esglesiola, entrar-hi a dins i contemplar amb un cert respecte, mentre recuperàvem les forces i gaudíem de la fresca del seu interior, uns carreus o uns cairats que pel capdamunt tenien mes de vuit segles ?. Doncs be, jo us proposo que aquest cop no anem tant lluny i que ens aturem a l'altra banda de l'estany, a Santa Maria de Porqueres i contemplem el baldaquí que hi ha a l'absis. Per que jo, la veritat, es que tot i haver-hi anat moltes vegades mai m'havia fixat en aquest cairat que, com astrònom afeccionat que soc, em va sorprendre molt i molt.
Es tracta d'una biga medieval policromada, que possiblement es podria datar als voltants de l'any 1182, que es quan fou consagrada l'església, on l'artista hi representà diversos símbols astronòmics, com son el Sol, la Lluna i diverses estrelles. Possiblement, el pintor s'inspirà en la creació de l'univers, ja que, tal i com diu en Jordi Gimferrer en l'obra De Solives a Benet Costa, pintors es tracta "D'una cosmogonia, diríem que premonitòriament mironiana, amb colors nets i dotada de bonhomia, que més que a prop d'un sentit religiós, ens enllaça amb l'humanisme grec – la persona com a mesura de totes les coses." De fet, si ens hi fixem be, veurem que de banda a banda hi ha tot un seguit d'estrelles de sis puntes (que en cert moment ens poden recordar el logo d'una coneguda entitat bancaria, tot i que en aquest cas només en tingui cinc de puntes) de color blanc, que es van alternant amb algunes de color vermellós, i que possiblement podríem interpretar mes com una "llibertat" de l'artista, que no pas en voler representar algunes de les estrelles vermelles del firmament, com ara Betelgeuse, a la constel·lació d'Orió. I en mig de totes elles, mirant-se una a l'altre, com desafiant-se, tenim el Sol i la Lluna, amb llurs boques, ulls i nassos.
L'any 1792, coincidint amb l'aixecament d'un mur davant de l'absis, la biga - que segons Josep Maria Marquès "possiblement serví per sostenir un cortinatge que en certs moments impediria als fidels la visió de l'altar, com es d'ús en les litúrgies orientals" - fou desmuntada i, degut a que es trobava força malmesa, enterrada en el cementiri que hi havia a tocar de la casa rectoral. Uns anys desprès, el 1797 s'aixecà davant d'aquest mur un retaule barroc, obra de l'escultor gironí Pere Dilmer. que va perdurar fins ben entrat el segle XX, en que amb l'esclat de la Guerra Civil va ser destruït al igual que moltes altres peces d'art.
Un cop passada la conflagració i dins el procés que es va dur a terme per tal de restaurar i rehabilitar tota la capçalera de l'església, es va enderrocar el mur que s'havia aixecat el segle XVIII, la qual cosa posà al descobert l'absis tal i com havia quedat desprès del terratrèmol del segle XV. Un cop restaurat aquest, al igual que el presbiteri i l'arc triomfal, es va procedir a la restauració del baldaquí, que havia estat quasi dos segles enterrat, el qual fou restituït al seu emplaçament primitiu.