Temporada 2022-23

19-09-2022

[Canvi de data] 10 17 juny 23, 19:00h. TdC - Berenguer Sabadell - Qui vol guanyar un milió de dòlars?








TdC: El somni d’una teoria unificada. Sònia Fernández-Vidal.

13-05-2023 Anna Larroy

Sònia Fernández-Vidal és doctora en física per la UAB. Acadèmica electa per la Reial Acadèmia Europea de doctors, escriptora i divulgadora científica.

Per començar la Sònia Fernández-Vidal ens fa una breu explicació sobre quines són les quatre forces fonamentals de l’univers: la força gravitatòria, la primera que va conèixer la humanitat, la força electromagnètica, unificada per Maxwell a partir de les forces elèctrica i magnètica, i les més joves, descobertes a meitats del S. XX, la força nuclear forta, que manté units els quarcks formant protons i neutrons, i la nuclear feble, responsable de que algunes partícules es puguin transformar en unes altres.

A continuació ens explica que a començaments del segle XX varen aparèixer dues grans teories, la teoria de la realtivitat general, enunciada per Albert Einstein, que ens és útil per explicar l’univers i el moviment a velocitats properes a la de la llum, és a dir, tot allò que és molt gran. I la mecànica quàntica, que és capaç d’explicar-nos com interactuen les partícules per formar àtoms, i es refereix a tot allò amb una mida molt petita. Però una teoria per ser certa hauria de ser-ho sempre i aquí apareix el problema, ja que aquestes dues perden la seva validesa a mida que ens en anem cap a zones de velocitats més petites o de mides més grans. Un dels interessos dels físics és trobar una única teoria que pugui explicar tot allò que ens envolta i en concret les quatre forces fonamentals, una teoria unificada. En aquests moments gràcies a l’accelerador de partícules (LHC) ens hem pogut apropar molt a recrear les condicions immediatament posteriors al Big Bang, i en aquesta situació les forces nuclears i l’electromagnètica es poden unificar, però no passa el mateix amb la força gravitatòria.

A continuació ens parla de la dualitat de la llum. Ens explica com Maxwell va veure que la llum es tractava d’una ona electromagnètica i ens mostra en que consisteix l’experiment de la doble escletxa. Però aleshores Einstein justifica l’efecte fotoelèctric considerant que la llum està formada per partícules, els fotons. Així doncs què és la llum? Una ona o una partícula? En realitat el que sabem és que, depenent de l’experiment que realitzem, la llum es comporta com una ona o com una partícula. Per exemplificar-ho ens ensenya com es veuria un cilindre projectat sobre un pla, depenent de la cara que es projecti, doncs així és com nosaltres sols veiem com es comporta la llum i no sabem en realitat què és.

Per acabar ens parla d’alguns conceptes de la mecànica quàntica, com la superposició , explicant-nos l’experiment mental del gat d’Schrödinger i ens mostra la classificació de les partícules segons la teoria estàndard.

Un tema molt complex explicat amb gran quantitat d’exemples molt encertats, que han apropat al públic la física actual.



[Enllaç1]






IV Trobada Mars Terraforming

13-05-2023 Carles Puncernau

Continuant amb les trobades iniciades l’any passat, aquesta temporada hem organitzat una segona trobada, la quarta en total.

Ha estat al magnífic local del Tint i ens hem trobat set persones, gairebé cap era soci de la nostra entitat, alguns ja habituals d’aquestes trobades, altres nous.

Durant un parell d’hores hem intentat terraformar una mica el planeta Mart.

Si sou aficionats a aquest joc de sobretaula us convoquem a una propera trobada. Ja us ho farem saber i ens ho passarem molt bé.








Cine-fòrum: Ex_Machina

22-04-2023 Anna Larroy

El segon cinema fòrum científic el dediquem a la pel·lícula Ex_Machina
Títol original: Ex Machina
Any: 2015
Durada: 108 minuts
País: Regne Unit
Director: Alex Garland
Guió: Alex Garland
Música: Geoff Barrow, Ben Salisbury
Fotografia: Rob Hardy
Repartiment: Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac, Sonoya Mizuno, Corey Johnson, Chelsea Li, Tiffany Pisani
Principals premis:
2015: Premis Òscar: millors efectes visuals. Nominada a millor guió original
2015: Premis BAFTA: 5 nominacions, incloent Millor film britànic
2015: Globus d’Or: Nominada a millor actriu de repartiment (Alicia Vikander)

Abans de veure la pel·lícula, l’Enric Figueras ens fa una breu introducció amb els motius que ens han portat a triar el tema de la intel·ligència artificial per aquesta segona sessió i ens explica en què consisteix el test de Turing. Un cop vista la pel·lícula en Josep Masanas inicia el debat amb el Test Turing-Brossa, creat per Eduard Muntaner, per veure si som capaços de distingir els poemes de poetes catalans, dels que ha fet el ChatGPT. No és un experiment científic, és sols un petit divertiment per motivar al debat. Cal dir que alguns ho hem tingut molt difícil per distingir-los. Després ens ha passat un article de Ted Chiang on ens dona la seva opinió sobre aquest Chat: ”ChatGPT és un JPEG borrós del web. El chatbot d'OpenAI ofereix paràfrasis, mentre que Google ofereix cites. Quin preferim?” ens parla també dels noms bíblics dels protagonistes i del títol del film que prové de la frase “Deus ex machina”. Finalment ens explica el concepte “La vall inquietant”, terme que s’utilitza en robòtica per descriure la sensació d’incomoditat o rebuig que pot experimentar una persona en interactuar amb robots que s’assemblen massa als éssers humans.

A partir d’aquí s’obre un debat molt interessant sobre els chats conversacionals, que en realitat donen respostes probabilístiques a les nostres preguntes i sobre quina és la situació actual referent a les IA.

Referent a la pel·lícula, el debat es centra en la intel·ligència i la consciència. Què vol dir que un ésser és intel·ligent? Pot un robot tenir consciència? Parlem també del final de la pel·lícula: té sentit la fugida d’Ava? Un cop aconseguit l’objectiu d’arribar a un encreuament amb molta gent, no hauria de quedar parada? Cal que una IA tingui aparença humana, més enllà de les característiques necessàries per a la seva funció? Era imprescindible la sexualització d’Ava per a la pel·lícula?

Per últim comentem el fet de que en les pel·lícules seguim trobant el mite de Frankenstein, robots que s’enfronten a l’espècie humana.

Es tanca el col·loqui al teatre de La Vila, però segueix la tertúlia amb una cervesa, una bona manera d’acabar aquesta sessió.








TdC: A la recerca de mons amagats. FFP Planetes lliures flotants. Núria Miret.

15-04-2023 Dolors Pujol

Núria Miret, investigadora al Laboratoire d’Astrophysique de Bordeaux i a la Universitat de Viena

Aquesta tarda d’abril, la Dra. Núria Miret ens ha explicat què són els planetes errants i com es poden detectar.

Després de fer-nos una introducció sobre les estrelles i les forces que les governen, ha posat una especial atenció als exoplanetes, i com es poden detectar, bé sigui a partir del seu trànsit i la variació en la lluminositat de l’estrella que orbiten, o bé estudiant el lleu desplaçament que aquests provoquen en l’estrella que orbiten.

Els planetes errants o rodamons en canvi, són planetes que no orbiten cap estrella, és a dir, no estan lligats gravitacionalment a cap estel. Aquests van ser descoberts cap a l’any 2000 i són molt difícils de detectar perquè són molt tènues. Quan aquests planetes són joves, es contrauen lentament a causa de la gravetat i aquesta energia que perden, l’emeten en forma de radiació electromagnètica, de manera que és una de les maneres que tenim de detectar-los. Concretament, ens ha explicat la Núria, aquests planetes brillen a l’infraroig. Per aquest motiu, calen aparells que siguin capaços de detectar radiació en la longitud d’ona de l’IR.

Per buscar planetes errants, cal posar l’ull als núvols moleculars, on es concentra la matèria i el gas necessari per a la formació de planetes i estrelles. Els investigadors intenten observar i mesurar els seus moviments, per similitud al moviment de les estrelles de la seva generació, que descriuen un moviment en forma de tirabuixó a causa de la composició del seu moviment propi sumat a l’efecte de paral.laxi. El satèl.lit GAIA, amb el seu mirall d’1 m de diàmetre, ha estat cartografiant la galàxia des del 2013 i ha permès estudiar aquest tipus de moviments. Però GAIA no és capaç de detectar la majoria de planetes errants perquè opera en òptic i el diàmetre del seu mirall és petit. En canvi, el GTC (Gran Telescopi de les Canàries), té un diàmetre de 10 m i té la capacitat de “veure-hi” en òptic i en IR, cosa que el fa especialment útil en la detecció dels planetes rodamons.

La Núria ens ha explicat que ella es va dedicar a fer l’estudi d’una regió amb estrelles joves de la constel.lació de l’escorpí, on hi havia la possibilitat de trobar-hi planetes errants. Després de recollir i processar dades de molts anys d’observació d’aquesta zona, analitzant els moviments, va localitzar no només un planeta errant, sinó fins a 100 possibles candidats. Per confirmar que es tractava de rodamons, es va utilitzar l’espectroscòpia per analitzar la radiació que ens arriba i així poder determinar que es tractava d’objectes molt freds, que efectivament eren rodamons.

Tot sembla indicar que hi hauria 10 mil milions de súper Júpiters i 200 mil milions de planetes de la mida de la Terra que estarien vagant per la nostra galàxia.

Per acabar ens ha explicat que encara tenim molts interrogants en relació a la formació dels planetes errants. Hi ha qui pensa que s’han format de manera aïllada i d’altres opinen que podrien haver abandonat un sistema planetaria a causa d’alguna interacció.

Esperem que el nou telescopi James Webb (JWST) pugui anar desvetllant més característiques d’aquests errants i que amb l’ajuda d’altres tècniques, com la utilització de l’efecte de la lent gravitacional, les investigacions vagin avançant i siguem capaços d’anar posant més llum al nostre Univers.

Donem les gràcies a la Núria per la fantàstica xerrada que ens ha fet sobre els planetes rodamons i l’encoratgem a seguir investigant aquest tema tan apassionant.



[Enllaç1]






Contaminació lumínica

11-04-2023 Carles Puncernau

La FAAE i Cel Fosc ens fan arribar aquest vídeo que explica què és la contaminació lumínica: "La contaminación lumínica depende de nosotros".



[Enllaç1]






13è Premi AstroBanyoles: Lliurament de premis

24-03-2023 Dolors Pujol

Aquest passat divendres 24 de març, a les 20:00 h del vespre, al Museu Darder, va tenir lloc l’acte de lliurament del Premi Astrobanyoles, en la seva 13a edició.

Després del parlament del President d’Astrobanyoles, Carles Puncernau, i del Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Banyoles, Sr. Miquel Cuenca, els diferents membres del jurat van elogiar cada un dels 11 treballs de recerca que aquest any s’han presentat.

Finalment, el jurat va proclamar la guanyadora del Premi Astrobanyoles de Recerca i Divulgació Científica en aquest 2023 a:
- Ruth Marín Calles, de l’Institut Josep Brugulat, pel seu treball Dins d’una gota d’aigua. Estudiant l’efecte de la contaminació dels rius del Pla de l’Estany en les pulsacions cardíaques de la Daphnia magna. Tutora: Helena Riuró.

Tanmateix, va atorgar una menció especial per a:
- Cristina Prudkyy, de l’Institut Pla de l’Estany, pel seu treball Fagoteràpia com a alternativa al tractament als antimicrobians. Tutora: Lourdes Farrés. .

Per acabar, es va donar un diploma de finalista a:
- Bernard Figueras, de l’Institut Josep Brugulat i el seu treball Elevem la velocitat. Estudi sobre el magnetisme i creació d’un model de tren Maglev, tutoritzat per Lluís Alemany.

El jurat va expressar la gran qualitat de tots els treballs presentats i va expressar el reconeixement per la feina que porten a terme els tutors, guiant i acompanyant als alumnes en la seva recerca.

Els treballs es poden veure a l’històric d’edicions de l’apartat Premi d’Astrobanyoles.

Enhorabona a la guanyadora i a tots els participants!








TdC: forats negres supermassius - Mar Mezcua

11-03-2023 Anna Larroy

Forats negres supermassius. Els motors de l’univers. Mar Mezcua

Mar Mezcua és investigadora de l’Institut de ciències de l’espai i de l’Institut d’estudis espacials de Catalunya.

Amb les seves pròpies paraules: "L'objectiu de la meva investigació és entendre com es formen i creixen els forats negres supermassius i com aquest creixement afecta la pròpia galàxia. Per fer-ho, investigo una àmplia gamma d'objectes astronòmics (forats negres de massa mitjana, galàxies nanes, fonts de raigs X ultraluminoses, nuclis galàctics actius, dolls de ràdio, fusions de galàxies, forats negres binaris supermassius) seguint un enfocament de longituds d'ona múltiple (ràdio, observacions òptiques, infrarojes i de raigs X)".

Es creu que totes les galàxies tenen al seu centre un forat negre supermassiu de més d’un milió de cops la massa del Sol. Com s’ha format? Quins tipus de forats negres coneixem? Tots els forats negres estan actius? Com els detectem? De tot això ens parla avui Mar Mezcua en aquesta nova tarda de ciència al museu Darder.

Per començar ens fa una breu explicació sobre l’espectre electromagnètic i els tipus de telescopis, però què és un forat negre? Per tal de poder-ho explicar de forma entenedora, la Mar ens demana que ens imaginem un llençol ben tibant en el que hi posem una pilota, es deformarà. Si posem una pilota més pesant, la deformació serà més gran i si hi posem un forat negre la deformació serà infinita. Qualsevol massa deforma l’espai-temps i la deformació que produeix el forat negre és infinita.

A continuació ens explica les propietats del forat negre. En primer lloc l’horitzó de successos, que és la distància al voltant del forat negre, dins la qual res no pot escapar, el que cau en el seu interior, fins i tot la llum queda atrapat. I després trobem el disc d’acreció, el disc on gira la matèria que acabarà essent empassada pel forat negre.

Quins tipus de forats negres coneixem? Els forats negres estel•lars. Són els que es produeixen per la mort d’una estrella massiva. Quan el seu combustible es va esgotant, es converteix en una gegant vermella i acaba amb una explosió de supernova i el que queda és una estrella de neutrons o un forat negre. Aquests forats negres tenen al voltant d’uns 10 cops la massa del Sol i són els més abundants.

Els forats negres supermassius. Es troben al centre de les galàxies i tenen més d’un milió de cops la massa del Sol. El més proper és el que hi ha al centre de la nostra galàxia el Sagitari A*. S’ha pogut monitoritzar durant molts anys, encara que és molt difícil d’observar degut a la gran quantitat d’estrelles i de pols. S’ha vist que totes les estrelles que hi ha en aquesta zona, giren al voltant d’un mateix punt i a partir d’aquest moviment s’ha pogut calcular la massa d’aquest forat negre. Aquest descobriment va valer el premi Nobel de física. El nostre forat negre no està actiu, però en hi ha d’altres de molt actius, els nuclis actius de galàxies (AGN), que estan empassant matèria, que tenen el seu disc d’acreció envoltat de núvols de gas que es mouen a gran velocitat i que emeten ràdiojets de plasma. Aquests jets es poden extendre molt més que la galàxia en si, s’envien fins a 500.000 anys llum de distància del forat negre que els ha originat.

A continuació ens parla de les imatges que hem pogut veure de dos forats negres.
La primera va ser la del forat negre que es troba al centre de la galàxia M87. Es va realitzar amb l’Event Horizon Telescope que va rebre dades durant diversos dies. El que veiem és l’horitzó de successos, envoltat per una zona brillant que és el plasma que va girant. Un cop tenim la fotografia, d’aquesta no es pot treure informació, el que es fa es realitzar simulacions. Es varen fer 420 combinacions de diferents paràmetres, fins que es va obtenir una imatge el més semblant possible a la observació i d’aquí en van treure les propietats del forat negre, com el sentit de rotació del plasma i la massa del forat negre.

La segona fotografia és la de Sagitari A*, el forat negre de la Via Làctia. Degut a que el plasma gira molt ràpidament, la zona brillant es veia en zones diferents. La imatge final que veiem és una combinació e totes les imatges obtingudes, i és molt semblant a la de la galàxia M87. Això fa pensar que els diferents forats negres supermassius deuen tenir propietats molt semblants.

Com es formen els forats negres supermassius?
Es creia que la seva formació havia de ser per acreció a partir de forats negres estel•lars i per fussió de forats negres estel•lars. Però s’han trobat forats negres supermassius quan l’univers tenia 700 milions d’anys i no hi ha prou temps per que es formin pels mètodes que hem indicat , i aquí apareixen els forats negres de massa intermitja. Aquests es poden haver format, per exemple, a partir de la mort de la primera generació d’estrelles, que eren molt massives i aquests si que per acreció i fussió poden donar lloc als forats negres supermassius. S’han trobat forats negres de massa intermitja en fonts ultra-lluminoses de raigs X, però On se n’han trobat molts, és en el nucli de les galàxies nanes, galàxies amb baixa massa, molta formació estelar i que s’assemblen a les primeres galàxies formades quan l’Univers era jove. Per últim s’han trobat també aquests forats negres gràcies a les ones gravitacionals. La fussió de dos forats negres estel•lars va formar un de massa intermitja que es va detectar gràcies a les ones gravitacionals.

Per acabar Mezcua ens parla de la importància dels forats negres. Els forats negres regulen el creixement de les galàxies, controlen el nombre d’estrelles que es formen a la galàxia i la seva massa. Per això diem que son els motors més potents de l’Univers.



[Enllaç1]






Taller d'astronomia 4

04-03-2023 Carles Puncernau

Taller 4 d’astronomia

El dissabte 4 de març es va celebrar a la Llotja del Tint el taller que volem que sigui anual.

Com en anteriors ocasions, al matí el vam passar jugant un joc relacionat amb l’espai, Igual que l’any passat, vist l’èxit aconseguit, es va repetir amb Terraforming Mars.

Vam obrir dues taules de joc per un total de nou participants. Cal fer un agraïment especial a en Rafel Juanola i Esteve Codony per la seva ajuda en les explicacions inicials del joc als nous assistents.

A la tarda es van desenvolupar les quatre ponències previstes segons el programa. Primer n’Àngel Fajardo ens va explicar com entrar al món de l’astrofotografia i ens va mostrar algunes de les seves fotos. Tot seguit, en Carles Puncernau ens va parlar de com interpretar la llum de les estrelles, com s’origina en elles i quina informació podem obtenir dels seus espectres.

Després d’una curta pausa vam continuar amb l’Enric Figueras que ens va parlar de la llum més enllà del visible, o sigui, la llum ultraviolada i l’infrarroja i d’altres bandes encara més allunyades, però que també ens aporten informació. Per acabar, en Kilian Vindel, ens va passar dos vídeos, per tal de fer-nos entendre la dificultat de que hagi sorgit la vida en el nostre planeta i també dels problemes de la física per intentar donar explicacions raonades de tot plegat. Sense aconseguir-ho per ara.

L’assistència va ser molt bona, arribant a un màxim de 27 persones a la sala.

En acabar, uns quants participants vam anar a fer una pizza, per tot seguit anar al Pla de Martís a fer observació amb un parell de telescopis, el de l‘Àngel i el d’en Joel. Però la nit encara que serena, tenia molta lluna i la humitat ambiental ens privava de veure moltes estrelles, així que en una hora ja vam decidir replegar els telescopis i tornar a casa.



[Enllaç1]